Existeix una regla que recomana tranquil·litat alhora de solucionar els problemes.
Aquest assenyat consell, quasi mai, es té en compte. Es més, quant més grans son els problemes menys s’aplica. Els nervis s’imposen i fan que la serenor i la reflexió necessàries per fer-li front s’obliden. Això acaba agreujant-los i engrandint-los encara molt més.
D’aquest cercle viciós poca gent se’n deslliure, encara que es força conegut.
Tot aquest circumloqui ve a conte dels excessos verbals, que els últims dies han protagonitzat el dos màxims dirigents de CiU, Artur Mas i Duran Lleida
Sortides de to, que resulten a totes llums excessives. Tenir problemes o estar en campanya electoral no es un parallamps que tot ho excusa o explica.
Esmorzar cada dia amb el degoteig d’enquestes que reflecteixen com es va dilapidant la herència rebuda, segur que no es gaire reconfortant. Tampoc deu ser gaire estimulant haver de polemitzar pública i obertament entre els socis de la federació, com ho fan dia si, dia també. I no per petites coses sinó per temes com ara, la magnitud de la desfeta electoral, la presencia, o no, en el govern central, l’orientació dels pactes electorals o l’estrambòtic suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Tot una expressió del desconcert i “guirigall” en que viuen i l’expressió de que ningú té l’autoritat per aturar l’espiral de degradació en la que s’estan ficant.
Com sempre fan el nacionalistes, l’única sortida que troben es cercar un enemic exterior, per transferir-li totes les culpes. Aquest “terrible dimoni” no pot ser un altre que els socialistes, en general, i el President Montilla, en particular.
No obstant, de vegades aquest remei pot ser pitjor que la malaltia i precisament això es el que els hi esta succeint.
Intentar “escalfar la campanya” mitjançant la importació – convenientment traduïda al català - del clima de confrontació política que intenta generar el PP a la resta d’Espanya i amb el mateix tema, el terrorisme, com va fer Artur Mas es una greu irresponsabilitat.
Duran Lleida no li ha anat darrera, equiparar al President de Catalunya amb un membre d’una família del crim organitzat del sud d’Itàlia es un altre excés intolerable, per el que no existeix cap atenuant, ni el fet de veure com regidors i alcaldes de poblacions petites, que en altres moments es presentaven per CiU, els abandonen per incorporar-se a altres llistes polítiques.
Si de veritat creuen que amb aquest excessos mobilitzaran al seu electorat, aleshores es que estan molt pitjor del que sembla.
Amb aquestes actituds ni polaritzaran la campanya entre ells i el PSC, ni atrauran a més persones cap les urnes, tot el contrari. Fomenten l’abstenció, en especial la dels seus antics votants desconcertats davant d’aquests girs.
Si no recuperen ràpidament el seny, s’arrisquen a que els seus electores els hi retirin el crèdit que encara els hi mantenen.
Aquest assenyat consell, quasi mai, es té en compte. Es més, quant més grans son els problemes menys s’aplica. Els nervis s’imposen i fan que la serenor i la reflexió necessàries per fer-li front s’obliden. Això acaba agreujant-los i engrandint-los encara molt més.
D’aquest cercle viciós poca gent se’n deslliure, encara que es força conegut.
Tot aquest circumloqui ve a conte dels excessos verbals, que els últims dies han protagonitzat el dos màxims dirigents de CiU, Artur Mas i Duran Lleida
Sortides de to, que resulten a totes llums excessives. Tenir problemes o estar en campanya electoral no es un parallamps que tot ho excusa o explica.
Esmorzar cada dia amb el degoteig d’enquestes que reflecteixen com es va dilapidant la herència rebuda, segur que no es gaire reconfortant. Tampoc deu ser gaire estimulant haver de polemitzar pública i obertament entre els socis de la federació, com ho fan dia si, dia també. I no per petites coses sinó per temes com ara, la magnitud de la desfeta electoral, la presencia, o no, en el govern central, l’orientació dels pactes electorals o l’estrambòtic suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Tot una expressió del desconcert i “guirigall” en que viuen i l’expressió de que ningú té l’autoritat per aturar l’espiral de degradació en la que s’estan ficant.
Com sempre fan el nacionalistes, l’única sortida que troben es cercar un enemic exterior, per transferir-li totes les culpes. Aquest “terrible dimoni” no pot ser un altre que els socialistes, en general, i el President Montilla, en particular.
No obstant, de vegades aquest remei pot ser pitjor que la malaltia i precisament això es el que els hi esta succeint.
Intentar “escalfar la campanya” mitjançant la importació – convenientment traduïda al català - del clima de confrontació política que intenta generar el PP a la resta d’Espanya i amb el mateix tema, el terrorisme, com va fer Artur Mas es una greu irresponsabilitat.
Duran Lleida no li ha anat darrera, equiparar al President de Catalunya amb un membre d’una família del crim organitzat del sud d’Itàlia es un altre excés intolerable, per el que no existeix cap atenuant, ni el fet de veure com regidors i alcaldes de poblacions petites, que en altres moments es presentaven per CiU, els abandonen per incorporar-se a altres llistes polítiques.
Si de veritat creuen que amb aquest excessos mobilitzaran al seu electorat, aleshores es que estan molt pitjor del que sembla.
Amb aquestes actituds ni polaritzaran la campanya entre ells i el PSC, ni atrauran a més persones cap les urnes, tot el contrari. Fomenten l’abstenció, en especial la dels seus antics votants desconcertats davant d’aquests girs.
Si no recuperen ràpidament el seny, s’arrisquen a que els seus electores els hi retirin el crèdit que encara els hi mantenen.
Allà ells!. Nosaltres a lo nostre. A guanyar la confiança i el suport de més i més gent per continuar fent avançar Catalunya pel camí del creixement econòmic i el progrés social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada