De qué parlem

No sempre es parla del que més interessa a la gent.

El tema central dels debats públics hauria de ser el cóm i el amb què atenem les necessitats socials que la crisi econòmica genera, però no ho està sent i en el moment en que, a més a més, la seva existència les agreuja.

Els propers pressupostos generals de l'Estat han de resoldre el "soduku" que avui tenim plantejat. Que no és altre que el de cóm afavorir la creació d'ocupació, ajudar a qui l'ha perdut i / o perllongar les prestacions després de la seva esgotament, pujar els impostos, reduir el creixement dels salaris dels funcionaris públics, mantenir el ritme inversor i la despesa pública per dinamitzar l'economia, atès el baix to del sector privat, alhora que es controla el dèficit públic per evitar que pugui acabar llastant en el temps la recuperació.

Correspon al Govern prendre les decisions polítiques i econòmiques per quadrat. Exposar-les, primer, debatre-les, després, i assolir el màxim consens social i polític que les avali, si és possible.

Quelcom semblant això és el que han intentant fer, en els darrers dies i amb les seves declaracions, el ministre José Blanco, la vicepresidenta Elena Salgado i el mateix president José Luis Rodríguez Zapatero. Però ningú els ha seguit, com a mínim amb el rigor i la profunditat que cal esperar quan s'aborda un tema central.

Però per contra, al que hem assistit no ha passat de fer dues "volades de coloms”. Una del PP, protagonitzat per Montoro, i una altre de CiU. Ambdós conjuntament i de forma coincident han rebutjat qualsevol compromís polític que tingui com a premissa, reordenar o incrementar els impostos a les rendes altes per finançar les prestacions socials.

Encara que, això sí, amb el mateix èmfasi i sense ruboritzar-se per la contradicció que suposa amb la seva pràctica d'incrementar la pressió fiscal quan governaven, han proclamat que la congelació o reducció fiscal s'ha de fer compatible amb la reducció del dèficit públic, la incentivació de la creació d'empreses i riquesa i el manteniment de la protecció social.

La seva quadratura per aquest cercle és senzilla: tornar a repetir el mateix que hem passat. Proposen la mateixa recepta liberal que ens ha conduït a aquesta crisi: "amb menys impostos sobre els que tenen més recursos, menys intervenció pública i més llibertat per facin el que vulguin, ells crearan la riquesa necessària per finançar el benestar social".

Llàstima que per aquest "paradisíac panorama" sigui imprescindible que la resta dels mortals, vegem retallats els nostres drets i incrementats els impostos indirectes per finançar la reparació dels danys que han causat, la recuperació dels seus excedents i els ajuts per realitzar nous negocis.

El debat de qui i de quina manera es pagarà la crisi és el debat, per això despisten i centren els seus esforços en què debatem altres aspectes que, encara que també poden ser importants, no ho són tant.

La tinta que ha corregut amb la "suposada" persecució del PP i la "non nata" sentència del Constitucional sobre l'Estatut, és l'expressió d'aquestes exitoses maniobres de distracció, que finalment aconsegueixen que el debat públic - o com a mínim, el publicat - no es centri en allò que els ciutadans proclamen com la seva gran preocupació, segons el CIS i el CEO.

A més amb ells també es tracta d'amagar, d'una banda, els efectes de la corrupció que el PP va alimentar amb la impunitat que li conferia la seva majoria absoluta i la forma d'exercir-la i, de l'altra, l'equivocació de CiU rebutjant l'acord de finançament que es deriva de l'Estatut.

Si volem que no s'incrementi la distància de la gent en relació a la política, hem de fer un esforç a centrar el debat sobre "la política de les coses" i intentar fugir dels debats sobre "les coses de la política".