Polítics de guàrdia

De la meva època del servei militar, recordo l'avorrit que eren les guàrdies.

El temps s'allargava com un xiclet. Mai no passava res. No tenies amb què entretenir-te. Fins i tot desitjaves que hi hagués un incident que trenqués la monotonia! Però com no succeïa res, tènies que fer volar coloms amb el que fos.

Alguns dels polítics que aquest mes d'agost estan de guàrdia, mentre la resta dels mortals estem de vacances, es dediquen a fantasiar i intentar fer créixer gegants on no hi ha ni molins de vent. Tot sigui per assolir un titular o matar el seu avorriment, o potser per la seva pròpia idiosincràsia o be per projectar se per sobre de l'ensopiment que produeix la canícula estival.

Un dels clàssics de l'estiu a Catalunya en aquest tema és el secretari general de CiU, Felip Puig. Fa dos anys ja va demanar la intervenció de l'exèrcit com a resposta a un conflicte laboral a l'aeroport del Prat.

Ara, i a compte dels possibles conflictes que poden produir-se entre la regulació sobre els ajuts al sector financer i les competències catalanes sobre les caixes, un altre cop ha reproduit els seu "modus operandi": Comença la casa per la teulada i exigeix que el primer que ha de fer el Govern "és treure la cavalleria".

Evidentment, que un independentista confés, plantegi que el primer que s'ha de fer és recórrer al Tribunal Constitucional, resulta estrany i més quan es formulen dia sí, dia, també dubtes sobre la neutralitat i capacitat de l'Alt Tribunal per dirimir els conflictes entre Catalunya i l'Administració General de l'Estat.

Com a exconseller segur que coneix que existeix la possibilitat del recurs previ de competències, que permet al Govern de Catalunya fer-li veure al Govern d'Espanya els problemes que existeixen i negociar, si és possible, una sortida abans de recórrer al Constitucional, via que contínua oberta.

Per què no ho proposa? Per què prefereix deixar-lo a les mans d'un Tribunal que qüestiona, abans que en les del Govern de la seva nació? Senzillament, perquè no pretén solucionar els problemes sinó donar l'aparença que CiU és més contundent que ningú (en especial que ERC) i perquè prefereix una sentència del TC que un acord del Govern, com s'ha vist amb el finançament autonòmic.

Si a més entrem en el fons del tema que s'ha utilitzat com a pretext, l'actitud és més preocupant. Si alguna cosa ens ha demostrat aquesta crisi és que no es pot jugar amb la solvència i la confiança del sector financer. El seu caràcter sistèmic fa que els seus problemes es transformin en els nostres problemes.

La gestió desenvolupada per algunes entitats financeres ha fet que acumulin un excessiu volum de riscs, quan no els han generat elles mateixes. Una falta de resposta des dels poders públics i les autoritats financeres repercutiria en una pèrdua de credibilitat i solvència del nostre sistema financer que indefectiblement es traslladaria a l'economia real, desestabilitzant-la amb major intensitat que la ja patim i contribuint a la destrucció de més ocupació.

Evitar aquesta possible situació requeria d'una acció del govern central i el FROB (Fons de reestructuració ordenada bancària) és un bon instrument per a tal finalitat.

Ara bé! que sigui útil, urgent i necessari no justifica que en la seva formulació concreta no faci amb un absolut respecte a les competències de la resta d'autoritats econòmiques de l'Estat - la Generalitat és també Estat -, ni que algun polític de guàrdia continuï intentant jugar al independentisme amb temes tan seriosos, per matar el seu avorriment o aconseguir un titular de premsa.