Tensar la corda

La corda s'ha tensat. Tot just iniciar-se formalment la negociació sobre la reforma del finançament autonòmic, s'ha tensat.

El temps de les divagacions i moviments tàctics ha conclòs. S'ha acabat el parèntesi obert pels congressos dels partits, els pressuposts generals esperen. I sorgeixen les tensions.

És aquest moment de la negociació on, sense moure fitxa, cada part espera que l'altra mogui - a la baixa, naturalment - les seves. I per això la corda s'ha tensat tan ràpidament.

Ara bé perquè aquesta negociació evolucioni des de les fases de tensió fins l'acord, fa falta que es sigui conscient que estan negociant els governs, no els partits. El fet que els negociadors tinguin la mateixa orientació política pot ajudar que la corda no es trenqui, però el que farà possible l'acord és el contingut i no l'empatia.

Quant abans ho entengui el Govern Central, més ràpid es produirà l'acord. Ho dic perquè aquestes crides que alguns governants (centrals o autonòmics) fan a la responsabilitat del socialisme català, aquestes imprecacions a la solidaritat, després de la publicació de les balances fiscals, no afavoreixen la negociació. Fa bé el President i el conjunt del Govern, de no caure en la temptació de respondre. Suposo que hores d'ara, i després del discurs del 20 de juliol, ningú ben intencionat confondrà aquesta prudència amb supeditació.

Estan en joc els recursos per atendre les necessitats de les persones que viuen a Catalunya, per això el President Montilla advertia de la seva preferència i la seva obligació cap a elles si l'obligaven a escollir, encara que manifestés la seva esperança a no tenir que triar.

L'acceptació nominal que fa Solbes dels criteris enunciats en l'Estatut no garanteix el rendiment final del finançament. Aquest és el nus de la qüestió.

No és quelcom que sigui nou, en totes les negociacions anteriors ha estat així. Venim d'un sistema de finançament basat en la participació en els pressupostos generals de l'Estat, on l' Administració General ho repartia tot, perquè ho tenia tot. Hem evolucionant vers un sistema on la participació en la cistella d'impostos estatals, no transferits, fa que els ingressos tinguin més relació que abans amb la contribució fiscal de les persones que hi vivim aquí i amb l'activitat econòmica que es desenvolupa aquí.

No obstant, l'aplicació d'aquest procés de menys graciabilitat estatal no es tradueix en un creixement net i automàtic dels ingressos. Es lògic que sigui així, l'Administració General de l'Estat – no confondre amb l'Estat, que som tots – veu reduïda la disponibilitat dels recursos que podia transferir, doncs una part, cada cop més gran, ja esta compromesa de forma automàtica (cistella d'impostos) pel sistema de finançament i aleshores ha de reduir les transferències.

Incrementar la participació en els impostos estatals, del 33% al 50% del IVA i del IRPF i del 50% al 58% del Impost de societats, farà que pugin els ingressos, atendre els serveis bàsics partint de la població real també, però segons com evolucionin altres fons estatals, dels quals Catalunya també és receptora, el saldo final poden reduir-se de manera substancial.

El Govern Central necessita l'acord per tenir aliats suficients en un pressupost que no li serà fàcil, doncs ha de servir per fer front a la difícil situació econòmica, CiU perquè sense participar de forma positiva en la millora del injust sistema de finançament que va pactar amb el PP no serà una alternativa creïble i el Govern de Catalunya per consolidar el seu projecte de transformació de la societat a Catalunya.

En aquest acord a tres bandes, tots poden guanyar i per això es possible l'acord.

Tots ho necessiten i es necessiten, així doncs, millor que no es continuï tensant la corda!

PD (01/08/2008) : Avui apareixen als mitjans de comunicació algunes dades - que sense tenir-les que acceptar com a bones - ajuden a entendre amb números el que deia:

- El increment dels recursos procedents de la cistella d'impostos (del 33% al 50% del IVA i l'IRPF) es situa al voltant dels 5.400 milions d'euros.

- La Cambra evalua que els efectes de l'apliació del finançament previs en l'Estatut s'haurien de situar entre els 3.500 ó 3.800 milions d'euros.

així doncs, els plantejaments de CiU situant-se en el primer escenari només pot entendre's com l'expressió de la seva actitut radicalitzada (intentar treure pit) que no pas d'ajuda en l'avenç per assolir un acord.