Tres caps de setmana consecutius aquest mes. Tres importants forces polítiques catalanes celebrant el seu congrés. Tres litúrgies similars, amb tres oficis diferents. Tres opcions a la recerca de la centralitat política.
Va obrir el ball un PPC regirat i acalorat. No era per a menys. Els militants han vist com només en un any s'alternaven tres presidents al capdavant del partit a Catalunya. Tres presidents per tornar a una proposta centrista, similar a la que representava el primer d’ells, el dimitit (o cessat?) Josep Piqué, i després que la seva imatge radicalitzada els signifiqués perdre a tot Espanya, pel resultat collit a Catalunya. Està per veure, si han aconseguit resoldre el seu trànsit cap al centre.
El segon conclave de cap de setmana ha estat el de Convergència. Buscant la centralitat s'han centrat i concentrat en la sobirania. Han plantat el “pal de paller” allunyat de la centralitat de la societat catalana.
La seva aposta pel dret a decidir com a procés de construcció d'una Catalunya lliure i sobirana, al costat de la renúncia a la pedagogia en la resta d'Espanya, són l'expressió de la radicalització soberanista dels sectors més nacionalistes, davant dels quals ha cedit Artur Mas, i que han assolit el cim del poder en el partit. Més que el "pinyol" semblen un cinturó sanitari.
El que es va coneixent, més enllà dels resums de premsa del partit, abunda en el sentit que aquestes cessions escoren - encara més - cap al nacionalisme el missatge que els permetia ostentar la representació de la majoria de les persones que vivim aquí.
Aquest cap de setmana li toca el torn al PSC. Els seus dos màxims oponents polítics (un a nivell estatal i l’altre a nivell català) se l’han deixat bé. Però amb això no hi ha prou. No es guanya un espai polític només perquè els altres el deixin buit, es necessita també definir-ne una proposta amb la que els ciutadans i ciutadanes es puguin sentir identificats i partícips.
Per això i amb l’objectiu d’ocupar el centre de l'escena política catalana, aquest congrés ha d’actualitzar els principis tradicionals del socialisme a la societat del segle XXI, i, alhora, oferir respostes concretes als problemes que la societat té avui junt amb l’oferta d’equips solvents, renovats o no, per materialitzar-les.
La opció i la direcció que prendrà són previsibles. Aquesta característica, la previsibilitat, és un dels majors actius que té, avui per avui i ha de posar-lo en valor. Sobretot en uns moments on la indefinició, la volatilitat i de vegades la insolvència de les ofertes que s’estan fent tenen més a veure amb el intent de resoldre problemes interns (mitjançant “componendes”) i no per donar resposta als nous neguits i necessitats de la gent.
Va obrir el ball un PPC regirat i acalorat. No era per a menys. Els militants han vist com només en un any s'alternaven tres presidents al capdavant del partit a Catalunya. Tres presidents per tornar a una proposta centrista, similar a la que representava el primer d’ells, el dimitit (o cessat?) Josep Piqué, i després que la seva imatge radicalitzada els signifiqués perdre a tot Espanya, pel resultat collit a Catalunya. Està per veure, si han aconseguit resoldre el seu trànsit cap al centre.
El segon conclave de cap de setmana ha estat el de Convergència. Buscant la centralitat s'han centrat i concentrat en la sobirania. Han plantat el “pal de paller” allunyat de la centralitat de la societat catalana.
La seva aposta pel dret a decidir com a procés de construcció d'una Catalunya lliure i sobirana, al costat de la renúncia a la pedagogia en la resta d'Espanya, són l'expressió de la radicalització soberanista dels sectors més nacionalistes, davant dels quals ha cedit Artur Mas, i que han assolit el cim del poder en el partit. Més que el "pinyol" semblen un cinturó sanitari.
El que es va coneixent, més enllà dels resums de premsa del partit, abunda en el sentit que aquestes cessions escoren - encara més - cap al nacionalisme el missatge que els permetia ostentar la representació de la majoria de les persones que vivim aquí.
Aquest cap de setmana li toca el torn al PSC. Els seus dos màxims oponents polítics (un a nivell estatal i l’altre a nivell català) se l’han deixat bé. Però amb això no hi ha prou. No es guanya un espai polític només perquè els altres el deixin buit, es necessita també definir-ne una proposta amb la que els ciutadans i ciutadanes es puguin sentir identificats i partícips.
Per això i amb l’objectiu d’ocupar el centre de l'escena política catalana, aquest congrés ha d’actualitzar els principis tradicionals del socialisme a la societat del segle XXI, i, alhora, oferir respostes concretes als problemes que la societat té avui junt amb l’oferta d’equips solvents, renovats o no, per materialitzar-les.
La opció i la direcció que prendrà són previsibles. Aquesta característica, la previsibilitat, és un dels majors actius que té, avui per avui i ha de posar-lo en valor. Sobretot en uns moments on la indefinició, la volatilitat i de vegades la insolvència de les ofertes que s’estan fent tenen més a veure amb el intent de resoldre problemes interns (mitjançant “componendes”) i no per donar resposta als nous neguits i necessitats de la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada