El CIS ha establert que la primera preocupació de la ciutadania és la situació econòmica i l'atur. Així doncs, la discussió sobre l'existència, o no de crisi, és sobrera i ara n’ocupa tot l'escenari el cóm fer front a la realitat i a la seva percepció, que no sempre són coincideixen.
Es l’hora de parlar de les solucions, de que surtin a escena!
Negar l'existència de problemes, no serveix de res. Crear alarma, molt menys. Es necessita que la diagnosi sigui ajustada, la resposta proporcional i l'execució concorde. Ni excessos brutals, ni omissions: mesura i equilibri.
Avui, la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs i d'altres no.
Els primers (crisi financera o increment de les matèries primeres) tenen una dimensió que supera l'àmbit d'actuació del govern espanyol. Això no serveix d’excusa per la inactivitat, sinó que explica la dimensió de les mesures que es poden emprendre. Per atendre els efectes sobre persones i empreses, ha articulat actuacions pal·liatives, de caràcter fiscal i financer o sectorial. Això està bé.
Ara bé el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir veure i fer l'important.
Estem davant de l’enunciat esgotament d'un model de creixement basat en el “totxo” i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquesta vegada més sa, requereix actuacions a mitjà i llarg termini que aprofundeixi els canvis iniciats, en l’anterior legislatura.
Actuacions que no són actors secundaris d'aquesta tragicomèdia, sinó protagonistes estel·lars.
Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar.
Potser no siguin reclamades el gran públic, però aquestes són les solucions duradores. El Govern les està fent sortir a escena, encara que alguns estiguin obsessionats – o interessats - per la immediatesa, o allò que és pitjor, per convenç-se’ns que només una part de la societat, la més feble, ha de pagar les solucions amb retalls socials i pèrdua de drets.
El compromís d’atendre als més febles, en mig de la situació econòmica, no és una afirmació gratuïta. Precisament és allò que diferència a la esquerra de la dreta alhora d’abordar la sortida a les crisis econòmiques.
Es l’hora de parlar de les solucions, de que surtin a escena!
Negar l'existència de problemes, no serveix de res. Crear alarma, molt menys. Es necessita que la diagnosi sigui ajustada, la resposta proporcional i l'execució concorde. Ni excessos brutals, ni omissions: mesura i equilibri.
Avui, la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs i d'altres no.
Els primers (crisi financera o increment de les matèries primeres) tenen una dimensió que supera l'àmbit d'actuació del govern espanyol. Això no serveix d’excusa per la inactivitat, sinó que explica la dimensió de les mesures que es poden emprendre. Per atendre els efectes sobre persones i empreses, ha articulat actuacions pal·liatives, de caràcter fiscal i financer o sectorial. Això està bé.
Ara bé el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir veure i fer l'important.
Estem davant de l’enunciat esgotament d'un model de creixement basat en el “totxo” i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquesta vegada més sa, requereix actuacions a mitjà i llarg termini que aprofundeixi els canvis iniciats, en l’anterior legislatura.
Actuacions que no són actors secundaris d'aquesta tragicomèdia, sinó protagonistes estel·lars.
Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar.
Potser no siguin reclamades el gran públic, però aquestes són les solucions duradores. El Govern les està fent sortir a escena, encara que alguns estiguin obsessionats – o interessats - per la immediatesa, o allò que és pitjor, per convenç-se’ns que només una part de la societat, la més feble, ha de pagar les solucions amb retalls socials i pèrdua de drets.
El compromís d’atendre als més febles, en mig de la situació econòmica, no és una afirmació gratuïta. Precisament és allò que diferència a la esquerra de la dreta alhora d’abordar la sortida a les crisis econòmiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada