Mileurista, com a mínim.
Aquesta reivindicació dels sindicats cerca donar una resposta a un fet inqüestionable d’àmplia transcendència social i econòmica. Els salaris a Catalunya i Espanya no son receptors dels guanys que es deriven de la llarga i sostinguda fase de creixement de la nostra economia. En els últims 10 anys només han crescut un 0’4% en termes reals.
Coincideixen en el mateix sentit informes d’origens tan diversos com ara: l’anuari sociolaboral de la UGT de Catalunya, l’informe de l’Anna Laborda de Esade o articles de premsa i opinió. No es una casualitat. Es la senyal inequívoca de que ens trobem davant un fenomen real i cert, no una apreciació subjectiva de part.
Creix l’ocupació, però els salaris no milloren el seu poder de compra, ni globalment guanyen pes en la distribució de la renda nacional, mes bé succeeix el contrari. Malgrat això no existeix – si més no, pel moment – un malestar social al respecto.
L’explicació cal trobar-la en el fet que, fins ara, les famílies han vist créixer els seus ingressos, perquè augmentava el nombre de membres de la unitat familiar que tenien treball. El milió de dones que s’han incorporat en els últims 20 anys al mon del treball retribuït, fora de casa, es l’exponent més significatiu d’aquesta afirmació.
No obstant, el final d’aquest mecanisme de millora de les economies familiars esta finin. Ja no queden molts membres més per treballar, doncs ja assolim quotes del 72% d’ocupació entre les persones en edat de treballar. Els immigrants regularitzats no han estat, ni son, ni seran un fre pel creixement salarial. Que ocupin majoritàriament els llocs de treball pitjor pagat, exemplifica el fet de que ocupen el pitjors llocs de treball, els que possiblement els autòctons ja no volem desenvolupar, no pas que siguin els responsables del moderat creixement dels salaris.
Es previsible, a partir d’ara, els salaris creixem més en termes reals.
Arribar a mileurista, com a mínim, es un objectiu tan realista que fins i tot alguns ho veuran com massa poc. No tinc cap dubte, recordant els discursos que es fan sobre la puja del salari mínim, que els sectors econòmics menys dinàmics l’imputaran tots els mals hagut i per haver. No se si faran responsable a aquesta reivindicació de la mort de Manolete, però poc hi mancarà per arribar a aquest excés.
Però el cert, i alhora, paradoxal es que necessitem aquesta pressió vers alces salarials reals. Sense aquesta pressió el nostre creixement tindrà els peus de fang.
Parlem d’incorporar valor al que fem, a com ho fem i amb qui ho fem, per competir en un mon econòmic cada cop més obert i interdepenent on sabem que sempre hi ha països on les persones treballen per moltíssim menys que aquí.
Una de les “probes del nou” que li demostrarà a la gent, de forma evident i senzilla, que estem tenint èxit, que estem assolint un teixit econòmic més competitiu a nivell mundial, es que aquest sigui capaç de crear ocupació que no s’ensorri per pagar 1.000 € al mes, com a mínim.
Aquesta reivindicació dels sindicats cerca donar una resposta a un fet inqüestionable d’àmplia transcendència social i econòmica. Els salaris a Catalunya i Espanya no son receptors dels guanys que es deriven de la llarga i sostinguda fase de creixement de la nostra economia. En els últims 10 anys només han crescut un 0’4% en termes reals.
Coincideixen en el mateix sentit informes d’origens tan diversos com ara: l’anuari sociolaboral de la UGT de Catalunya, l’informe de l’Anna Laborda de Esade o articles de premsa i opinió. No es una casualitat. Es la senyal inequívoca de que ens trobem davant un fenomen real i cert, no una apreciació subjectiva de part.
Creix l’ocupació, però els salaris no milloren el seu poder de compra, ni globalment guanyen pes en la distribució de la renda nacional, mes bé succeeix el contrari. Malgrat això no existeix – si més no, pel moment – un malestar social al respecto.
L’explicació cal trobar-la en el fet que, fins ara, les famílies han vist créixer els seus ingressos, perquè augmentava el nombre de membres de la unitat familiar que tenien treball. El milió de dones que s’han incorporat en els últims 20 anys al mon del treball retribuït, fora de casa, es l’exponent més significatiu d’aquesta afirmació.
No obstant, el final d’aquest mecanisme de millora de les economies familiars esta finin. Ja no queden molts membres més per treballar, doncs ja assolim quotes del 72% d’ocupació entre les persones en edat de treballar. Els immigrants regularitzats no han estat, ni son, ni seran un fre pel creixement salarial. Que ocupin majoritàriament els llocs de treball pitjor pagat, exemplifica el fet de que ocupen el pitjors llocs de treball, els que possiblement els autòctons ja no volem desenvolupar, no pas que siguin els responsables del moderat creixement dels salaris.
Es previsible, a partir d’ara, els salaris creixem més en termes reals.
Arribar a mileurista, com a mínim, es un objectiu tan realista que fins i tot alguns ho veuran com massa poc. No tinc cap dubte, recordant els discursos que es fan sobre la puja del salari mínim, que els sectors econòmics menys dinàmics l’imputaran tots els mals hagut i per haver. No se si faran responsable a aquesta reivindicació de la mort de Manolete, però poc hi mancarà per arribar a aquest excés.
Però el cert, i alhora, paradoxal es que necessitem aquesta pressió vers alces salarials reals. Sense aquesta pressió el nostre creixement tindrà els peus de fang.
Parlem d’incorporar valor al que fem, a com ho fem i amb qui ho fem, per competir en un mon econòmic cada cop més obert i interdepenent on sabem que sempre hi ha països on les persones treballen per moltíssim menys que aquí.
Una de les “probes del nou” que li demostrarà a la gent, de forma evident i senzilla, que estem tenint èxit, que estem assolint un teixit econòmic més competitiu a nivell mundial, es que aquest sigui capaç de crear ocupació que no s’ensorri per pagar 1.000 € al mes, com a mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada