Aquest dissabte s’elegeixen els alcaldes i alcaldesses. Es la “segona volta” de les eleccions municipals del proppassat 27 de Maig.
El nostre sistema electoral no es presidencialista, ni majoritari, es proporcional. Corregit amb la exigència de un percentatge mínim que varia segons els tipus d’elecció, però proporcional al cap i a la fi.
Aquest sistema porta implícit els pactes, llevat que els electors l’hi concedeixin la majoria absoluta a una de les opcions polítiques que s’hagin presentant. Aquesta es la realitat que CiU pretén disfressar amb propostes de canvis de la llei electoral o desinformat a la ciutadania intentant fer-li creure que només pot ser alcalde qui encapçala la llista més votada.
Això serà així al 70% dels municipis de Catalunya. Hi ho serà perquè així ho han decidit les persones que van participar en les eleccions concedint-li la majoria absoluta a una opció. En els altres 292 ajuntaments catalans, els electors no han volgut majories absolutes. Amb el seu vot han llençat un missatge clar, han de pactar, sabent que si no arriben a un acord i, per evitar la paralització municipal, presidirà la corporació la persona que encapçali la llist amb més suport popular. Aquest supòsit es dona amb 116 llistes de CiU, 103 del PSC, 37 de ERC i 17 de ICV.
Encara que no disposo d’una bola de cristall, m’hi atreveixo a pronosticar que en la majoria dels casos governarà la llistà més votada. Es produiran excepcions, es evident, però en la seva gran majoria qui ha arribat primer governarà, amb pactes però governarà. Les excepcions que hi hagin seran exclusivament el fruit d’acords capaços de configurar una majoria absoluta alternativa.
La política, como defensava en Rafael Campalans, ha d’esser pedagogia. Així doncs, ens hauríem d’esforçar en explicar que els pactes no son “coses dels polítics repartint-s’hi el pastis, violentant la voluntat popular”. El pactes post-electorals son la forma de recollir i respectar la pluralitat sortida de les urnes i formar-ne equips de govern més forts, estables i representatius. Soc conscient que la aplicació d'aquet criteri de vegades ens sera favorable i altres vegades no, però no per això poder llençar per la borda l'honarabilitat de la política.
Per això resulta tan perniciós el falç missatge que emet CiU. Amb la seva farisaica queixa : “ens volen asfixiar!, ens volen arraconar!” - desprès del dissabte veurem que aquesta no ha estat la realitat del que ha succeït – pretenen aconseguir la paralització de majories alternatives per mantenir-se en el govern en minoria o bloquejar a ERC, acusant-los de no donar-li suport amb ells.
Conscient, o inconscientment, amb la seva predica afavoreixen la desafecció de la ciutadania vers la política ja que insisteix en la presentació de la política d’acords com un innoble mercadeig, amagant que d’altre manera el que es produiria serien govern minoritaris, quan es possible tenir un altre amb un suport majoritari i qui en sortiria perjudicat d'aquesta realitat serien les persones.
La segona volta es tan digna como la primera, perquè ve de ella. No llancem pedres sobre aquesta teulada, sino que hem de treballar per resoldre els problemes de les persones. Aquesta es l’única manera de reforçar la confiança de la gent en la política i els polítics.
El nostre sistema electoral no es presidencialista, ni majoritari, es proporcional. Corregit amb la exigència de un percentatge mínim que varia segons els tipus d’elecció, però proporcional al cap i a la fi.
Aquest sistema porta implícit els pactes, llevat que els electors l’hi concedeixin la majoria absoluta a una de les opcions polítiques que s’hagin presentant. Aquesta es la realitat que CiU pretén disfressar amb propostes de canvis de la llei electoral o desinformat a la ciutadania intentant fer-li creure que només pot ser alcalde qui encapçala la llista més votada.
Això serà així al 70% dels municipis de Catalunya. Hi ho serà perquè així ho han decidit les persones que van participar en les eleccions concedint-li la majoria absoluta a una opció. En els altres 292 ajuntaments catalans, els electors no han volgut majories absolutes. Amb el seu vot han llençat un missatge clar, han de pactar, sabent que si no arriben a un acord i, per evitar la paralització municipal, presidirà la corporació la persona que encapçali la llist amb més suport popular. Aquest supòsit es dona amb 116 llistes de CiU, 103 del PSC, 37 de ERC i 17 de ICV.
Encara que no disposo d’una bola de cristall, m’hi atreveixo a pronosticar que en la majoria dels casos governarà la llistà més votada. Es produiran excepcions, es evident, però en la seva gran majoria qui ha arribat primer governarà, amb pactes però governarà. Les excepcions que hi hagin seran exclusivament el fruit d’acords capaços de configurar una majoria absoluta alternativa.
La política, como defensava en Rafael Campalans, ha d’esser pedagogia. Així doncs, ens hauríem d’esforçar en explicar que els pactes no son “coses dels polítics repartint-s’hi el pastis, violentant la voluntat popular”. El pactes post-electorals son la forma de recollir i respectar la pluralitat sortida de les urnes i formar-ne equips de govern més forts, estables i representatius. Soc conscient que la aplicació d'aquet criteri de vegades ens sera favorable i altres vegades no, però no per això poder llençar per la borda l'honarabilitat de la política.
Per això resulta tan perniciós el falç missatge que emet CiU. Amb la seva farisaica queixa : “ens volen asfixiar!, ens volen arraconar!” - desprès del dissabte veurem que aquesta no ha estat la realitat del que ha succeït – pretenen aconseguir la paralització de majories alternatives per mantenir-se en el govern en minoria o bloquejar a ERC, acusant-los de no donar-li suport amb ells.
Conscient, o inconscientment, amb la seva predica afavoreixen la desafecció de la ciutadania vers la política ja que insisteix en la presentació de la política d’acords com un innoble mercadeig, amagant que d’altre manera el que es produiria serien govern minoritaris, quan es possible tenir un altre amb un suport majoritari i qui en sortiria perjudicat d'aquesta realitat serien les persones.
La segona volta es tan digna como la primera, perquè ve de ella. No llancem pedres sobre aquesta teulada, sino que hem de treballar per resoldre els problemes de les persones. Aquesta es l’única manera de reforçar la confiança de la gent en la política i els polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada