Ni ho pensis

No s'entén què pretén Artur Mas amb la seva proposta de pactar una posició de mínims entre les forces catalanes, ajudar o entorpir la negociació del finançament?

Encara que es juramentessin perquè l'altra part no ho sàpigues, s’acabaria sabent, i sinó mireu la filtració del document de treball fet amb la Conselleria d'en Castells.

Només hi ha solució perquè això no succeeixi, cal fer el que aconsella Manuela de Madre per evitar les filtracions: " Si una cosa no vols que se sàpiga, ni la pensis! " I molt menys, la posis per escrit.

On van ensenyar a negociar a Artur Mas? Fins i tot el pitjor negociador sap que si, abans de començar, anuncies la teva postura mínima, automàticament, aquesta es transforma en la màxima de l'altre. I a partir d'aquest moment , a l’altre només li queda esperar que baixis.

No poden ser tan mals negociadors! Encara que veient els resultats dallò que va negociar amb el PP, quan governava, tampoc no s'ha de descartar aquesta hipòtesi.

Amb l'estratègia de CiU, disenyada per guanyar protagonisme ells, la negociació del finançament es bloqueja, doncs deixa sense capacitat de maniobra als dos governs que negocien.

El Govern de Catalunya no pot moure's, i menys a la baixa, perquè en el supòsit que ho tingues que fer per assolir un acord seria acusat de trencar l'acord, trair Catalunya, malvendre’ns l’Estatut i, si s’escau, de la mort de "Manolete".

Per la seva banda el Govern d'Espanya no pot acceptar-ho perquè a la resta d'Espanya l’oposició, el PP, els hi diria que han cedit a l’ultimàtum de Catalunya, en detriment de la resta. Son conscient que estan fent una pinça amb el PP que bloqueja en un dels punts de l’Estatut va atacar de forma mes brutal?

Llavors, quin és el seu benefici i objectiu amb aquest plantejament? Presentar-se com l'únic defensor de Catalunya. Si hi ha acord, és perquè o ha cedit Zapatero o el tripartit s’ha baixat el pantalons i si no hi ha acord és perquè Zapatero i el socialistes no respecten ni a Catalunya ni a l’Estatut.

Però on queden els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya? Els interessos de aquelles personen que necessiten un millor finançament per a la Generalitat per que així els pugui prestar els serveis que necessiten.

Deixeu-nos de romanços, el que ara toca és fer-li cas al President Montilla. Deixar-se de declaracions i passar a la negociació. Una negociació eficaç, prudent, discreta i tranquil·la, asserena però ferma (com és ell), que busqui un únic objectiu: aplicar el finançament previst en l'Estatut i on totes les forces catalanes han de renunciar als seus interessos partidaris, en benefici del conjunt.

CiU ha d'entendre que no té el monopoli de la defensa dels interessos de les persones que viuen a Catalunya (perquè no se'l van donar les urnes) però pot tenir un paper important però dintre del conjunt, com li reconeix i ofereix el President, enutjant així a Alfonso Guerra.

Perplex

Estic perplex! Però no pel que dieun alguns sociolegs catalans.

Perplex, perquè he vist com les borses de tot el mon, representació genuïna del capital, pujaven d'una forma espectacular, quan el Govern dels Estat Units d'Amèrica anunciava una acció econòmica clarament intervencionista. La intervenció de les dues institucions financeres, Freddie Mac y Fannie Mae, que controlen el 40% del mercat hipotecari nord-americà.

Perplex, perquè creia que fins ara venien dient què s'havia d'excloure la intervenció de las autoritats públiques dels negocis privats! Què els mercats ja s'ha autoregularien ells sols!

I ara, es posen tan i tan contents amb el intervencionisme públic. Val la pena dir, que és per salvar-los de la hecatombe del sistema financer, a la que es podien veure arrossegats per la "caiguda lliure" que aquestes institucions estaven protagonitzant.

Seran necessaris molts recursos públics per sanejar la situació, però aprendran la lliçó tots aquells profetes del liberalisme econòmic i la suposada autoregulació els mercats? O aplicaran la tècnica del rodamón, ho ficaran al sac i aniran a per la següent crisi, que sens dubte encara serà mes gran. Que fàcil és això d'assumir grans riscos, si s'espera que Papa-Estat vindrà a pagar els plats trencats quan com ara tornin a trencar una vaixella molt cara.

A aquesta situació no s'hagués arribat si el poders públics haguessin pogut fixar les regles del joc i controlar el seu compliment, pel que fa als mercats financers i els seus antics i nous productes, si els riscos haguessin estat regulats en atenció als interessos globals i els del propi sistema financer i no haguessin estat establerts per la voluntat d'un privat. Cap privat mai tindrà ni la capacitat ni la voluntat de fer-ho. Seria bo que aprenguéssim la lliçó i que els poders públics, quan més democràtics millor, poguessin assolir aquesta responsabilitat.

Així evitaríem tenir-nos que quedar perplexos, davant les alegries dels que privatitzen els beneficis, però exigeixen el rescat públic de les pèrdues i dels danys que han provocat amb la seva manca de responsabilitat col·lectiva.

Sense dreceres possibles

L'economia espanyola creix més que les economies europees més desenvolupades, però la seva desocupació també.

La situació ha canviat amb molta rapidesa, de ser una de les que més creixia, i més ocupació creava, s'ha passat a liderar la taxa de desocupació europea.

Per què el mercat de treball espanyol té aquestes oscil·lacions tan dràstiques? Per què és tan sensible als canvis de cicle econòmic?

Bàsicament perquè encara és un teixit econòmic que produeix bens i serveis basant excessivament la seva competitivitat en costos laborals baixos, amb una regulació laboral tan flexible que fa de l'ocupació el mecanisme d'ajust econòmic per antonomàsia, ja que els altres han estat transferides a la Unió Europea i les seves institucions.

Això fa que el procés d'ajust, quan l'economia es contrau, sigui intens, ràpid, senzill, però duríssim socialment.

Tothom manifesta la seva preocupació per la situació, però no tothom coincideix en les solucions.

D'una banda els governs (l'espanyol i el català), les patronals i els sindicats , busquen, amb el dialogo social, fer via cap al canvi de model productiu de bens i serveis. Són conscients de la necessitat de transitar cap a un model que incorpori més qualitat i valor als productes i als processos, on l'aprofitament dels treballadors com a força de treball doni pas al del seu coneixement, on la millora de les infraestructures físiques (viaries, ferroviàries, Aéreas, marítimes, energètiques e hidràuliques) i les del saber aplicat (universitats, parcs científics, centres tecnològiques) serveixin per acompanyar i fer-ne més efectius els esforços inversors dels empresaris i emprenedors.

D'altres - alguns de els han gaudit del festival de resultats positius - ara tornen a reivindicar com a sortida les mateixes receptes de fa 20 o 30 anys, més flexibilitat, i menys protecció social. Això sí, ho fan omplint-se la boca en nom de la urgència i la modernitat.

És cert que se'n va amb retard. L'estímul d'uns guanys ràpids i abundants, sense haver de canviar el que es feia i com es feia, ha estat una adormidora molt eficaç, ha retingut el pas del canvi. Per això no hi ha dreceres, ni tornades enrere, possibles.

L'única solució és canviar el model productiu i les relacions, encara que això sigui més lent i complex que les pseudosolucions dràstiques que propugnen.

Els pròxims comptes públics (els generals i els catalans) s'han d'enfocar a abordar les solucions de fons per a l'economia, però també a atendre a les persones sense ocupació, mitjançant politiques actives personalitzades, i també a establir els serveis i les prestacions públiques necessaris (pensions, salut, educació, serveis socials) per a aquelles altres que patirán els efectes més negatius de la crisi. Aquesta és la prioritat. El dèficit zero, no, perquè l'economia està al servei de les persones i no al l'inrevés.

Com ja hi reiterat anteriorment en aquest mateix blog, atendre aquesta prioritat no es contradictori, sinó complementari, amb el fet de donar relleu i importància a la negociació dels finançament autonòmic, doncs moltes d'aquestes polítiques són competència dels governs autonòmics.

Pel seu torn, el diàleg social s'ha d'orientar a l'ajust entre el nou model econòmic que necessitem i les relacions laborals adients al mateix.

Així com unes relacions laborals basades en la inseguretat, la inestabilitat i la precarietat laboral són possibles – i, fins i tot, coherents - en un model productiu, on es vol que les persones obeeixin i reprodueixin instruccions simples i repetitives dins d'unes estructures empresarials molt jerarquitzades, de caràcter manufacturer o de serveis poc qualificats, resulten totalment inadequades i desaconsellables per la gestió del nou sistema productiu. Aquest requereix d'un altre model de relacions laborals. Un model afavoridor de la iniciativa, la responsabilitat, la aportació dels coneixements de les persones que hi treballen i que , per tant, substitueixi la jerarquia autoritària pel lideratge motivador. Un model on la formació permanent sigui la garantia de que la capacitat d'adaptar-se al canvis no es resolgui amb la pèrdua del capital humà.

Aquesta és la raó de fons que fa tant caduc, inútil i fora de lloc aquestes receptes retrogrades que es volen utilitzar políticament econòmicament o socialment, per guanyar avantatges privades o partidistes, no per guanyar rèdits col·lectius.

Sortides duradores

El Ministro Corbacho té raó quan adverteix que no s'ha d'utilitzar la situació econòmica per congelar els salaris.

En aquests els últims anys de bonança econòmica han crescut amb tanta moderació i s'han ajustat tant a l'alça dels preus que, fins i tot, el salari mig ha descendit, doncs la gran quantitat d'ocupacions que s'han creat tenien retribucions inferiors a ella.

Malgrat això, la nostra economia no ha millorat la seva productivitat.

Constitueix un error social i econòmic buscar en la congelació dels salaris la sortida a la situació, ja que no són un dels factors desencadenants.

Un error social perquè l'empobriment relatiu de les persones que viuen del seu treball i que no s'han beneficiat del creixement econòmic pot produir una reactivació de la conflictivitat social, ja de per si previsible davant del increment de crisis empresarials.

I un error econòmic perquè, de nou, s'orienta la sortida cap a un model de competitivitat que és caduc, el que es basa exclusivament en els baixos costos laborals. Si els preus industrials creixen un 10% a causa del impacte de la factura energètica o el preu dels diners son un obstacle per a la posta en marxa de processos i reformes productives o si el valor de l'euro dificulta les nostres exportacions, la solució cal buscar-la en l'eficiència energètica o en la millora de la productivitat i no en la congelació salarial.

Aquestes opcions que semblen fàcilment adoptables a curt, suposen una trampa a mitjà i a llarg termini perquè agreugen els problemes i ajornen les solucions duradores.

El plantejament del Ministre de Treball és una reflexió equilibrada i intel·ligent sobre com reconstruir el nostre teixit econòmic amb bases més sòlides i molt més si es fa amb dialeg i pactes assumibles per les parts.

Per això seria bo que agents econòmics i socials l'escoltessin i fessin seu.

Bloquejats

Finançament i pressuposts s'han entrellaçat. Ambdós corren el risc de bloquejar-se mútuament.

És possible bloquejar els pressuposts de l'Estat? Sí, però no és convenient per a ningú.

Coincideixo, en això també, amb el meu amic López Bulla que fa un dies en el seu bloc, "Metiendo Bulla", en ple estiu s'atrevia reflexionar tot preguntant-se : "¿HAY QUE BLOQUEAR EL PRESUPUESTO DEL ESTADO?.

No és convenient políticament, però sobretot no ho és socialment. Especialment, aquesta última, pels efectes que produiria sobre les persones que han de rebre els seus resultats.

Les prorrogues pressupostàries produeixen forts impactes econòmics, moltes vegades contradictoris i no sempre positius.

Resulten "molt útils" com a mecanisme d'ajust i contenció de la despesa pública i més quan els ingressos públics cauen per la frenada de l'activitat econòmica, això podria incentivar a aquells "economicistes de mires curtes" que volen deixar actuar a les forces del mercat per reordenar la situació, en que ens trobem, a defensar-la com a mal menor, obviant, a més a més, tenir que debatre les actuacions econòmiques per fer-ne front a la situació, doncs "tenir que atendre les demandes socials, perverteix la ortodòxia econòmica".

No obstant, per a la resta de mortals aquesta situació resulta molt poc recomanable doncs, al mateix temps, impedeixen reorientar el potencial del pressupostos vers el que fa falta per encarar-la, ja que en la contenció de la despesa pública no és troba la solució, sinó en la execució d'una política econòmica anticíclica.

Però allò que em sembla més rellevant, i a voltes més oblidat, és que això agreuja encara més els efectes negatius de caràcter social de la mateixa. Sense la priorització en les mesures econòmiques per afrontar la situació i les mesures socials per pal·liar-ne els efectes, la crisi tindrà unes conseqüències pitjor pels sectors socials més desprotegits, davant ella. Per això resulta tant irresponsable abonar aquesta opció i sorprèn l'alegria amb què alguns manegen aquesta situació que no beneficia ningú.

Vull dir que aquest element no pot ser present en el procés de negociació del finançament? En absolut. En primer terme, perquè ja hi és i en segon, perquè estan relacionats. El finançament ha de tenir reflex en el pressupost i a l'inrevés. El que jo afirmo, és la conveniència de no tenir que arribar a utilitzar-ho, o com a mínim, que es sigui conscient que no és un instrument de pressió unidireccional.

D'altra banda, el Govern Central tampoc pot fer com si això no fos un risc real, per intentar d'aquesta manera guanyar una millor posició relativa en el procés negociador. La no superació de la tramitació parlamentaria del pressupost suposaria un dur revés polític. Es faria patent que ara, i malgrat l'avenç electoral, no s'aconsegueixen travar les aliances suficients per tirar-lo endavant, com es feia abans. Sense un acord sobre finançament autonòmic que pugui ser assumit a Catalunya no hi haurà desbloqueig, ja que l'aportació de tots els diputats catalans, inclosos els 25 del PSC, són imprescindibles. Potser perquè és una de les poques vies políticament possibles que resten per treure endavant els pressupostos, doncs l'altra via per assolir la majoria suficient, la via basca del PNB, apareix tancada, mentre el referèndum d'Ibarretxe es mantingui.

A Catalunya, el bloqueig pressupostari i la pròrroga del vigent, suposen la no aplicació de l'Estatut i el manteniment del deficient sistema de finançament actual, que van pactar CiU i PP, és a dir un mal negoci.

No és dolent que es sigui conscient que aquests (pressupost i finançament) són un parell de ganivets sense mànec. Qui vulgui utilitzar-ne un, contra l'altra part, es farà tant mal com el que vol provocar. Ajudarà molt a tenir una posició temprada, que no tèbia.

Com sempre en les negociacions, i aquesta no és massa diferent, per desbloquejar aquest "sodoku" han de guanyar tots.

Així doncs, el que procedeix és que tots treballin per a l'acord, no per quedar bé o derrotar l'altre. Aquest es un procés que es resol amb intel·ligència, fermesa, discreció i habilitat negociadora, com les que practica el President Montilla i no amb sortides de to, protagonismes, exhibicionismes i vols gallinacis.

Per segona vegada

Les persones som els únics animals que ensopeguem dues vegades a la mateixa pedra, assevera una molt coneguda dita popular. Potser la cita no sigui científicament encertada, ja que la humanitat ha progressat aprenent dels errors, més que dels encerts. No obstant, això ha estat així, sempre i quan, hagi extret les conseqüències dels errors i no s’hagi entossudit en repetir-los.
Així doncs, la dita popular cap imputar-la al fet de reiterar en l'error, per incapacitat d’haver après de la primera ensopegada. Això és el que ha succeït a Cervera, amb l'empresa italiana ACC Spain, abans Cubigel.

L'any 2002, Lear Corporation SA va decidir tancar la planta que tenia allà amb prop de 1300 persones emprades, al·legant falta de rendibilitat, que no pèrdues. Llavors, es va suscitar un intens debat sobre la deslocalització d'activitats de baix valor afegit i la reindustrialització de les zones que afectaven.

Per urgència, necessitat i conveniència política (relacions entre assessors de l'empresa i alts dirigents de la Generalitat de CiU i la proximitat de les eleccions del 2003), es va cloure el tema amb ingents ajuts públics, reindustrialitzant amb el mateix model que estava fracassant.

En el 2003, després de fer comprar, l'INCASOL, les naus de Cervera perquè Lear pagués les indemnitzacions laborals, des del Govern es va fer que, de nou, aquest organisme públic les adeqüés (altre vegada amb càrrec a l'erari públic) perquè s'instal·lés Cubigel i així poder presentar un suposat èxit polític. Al cap de cinc anys, aquest projecte ha fet aigües. S'han perdut “bous i esquelles”, és a dir, diners públics i llocs de treball. I això malgrat els intents que des dels governs d’esquerres s’han desenvolupat, tots aquest anys, per intentar redreçar un projecte mal concebut.

Apostar per un model productiu de béns i serveis amb més valor afegit, és menys ràpid i s’ha de reconèixer que té els seus riscs, però sobretot el que té són possibilitats d’èxit. Al contrari, replicant el model industrial caduc, que busca competir exclusivament amb els costos laborals directes, es perd segur.

Si hem ensopegat dues vegades, que no n'hi hagi una tercera, donem-li a la gent de Cervera oportunitats reals.

I aprenem dels errors, per a no repetir-los.

Lluitar contra fantasmes

La futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no avalarà que Catalunya tingui un sistema de concert econòmic i el seu finançament cabrà dins del sistema general, segons recollia “La Vanguardia” en la seva edició del dia 4 d’agost fent-se reso d’una presumpta filtració informativa.

Quin gran descobriment! Si la Constitució hagués previst un sistema de concert econòmic per a Catalunya, ho hauria dit. I si l'Estatut ho hagués buscat, també ho hauria dit. Però, ni un ni l'altre, no el diuen. La raó es senzilla, no forma part de les seves previsions.

D’altra banda, que hi hagi una relació bilateral Catalunya-Estat, no exclou que els acords entre ambdues no siguin generalitzables - l'Estat garanteix que així sigui - i per tant integrable en el model general. És més, així es va explicar alhora de defensar la constitucionalitat de l’Estatut.

El fet que el text estatutari reculli l’existència d’una agència concertada - que no concert econòmic -, una major participació en els impostos no cedits (IVA, IRPF i Impost de societats), un anivellament dels serveis bàsics (salut, educació i servis socials) i una distribució que respecti el nivell de població real, no faran que Catalunya deixi d'aportar recursos de forma absoluta i solidaria. Això serà així mentre el seu nivell de renda sigui superior a la mitjana estatal. En tot cas, l’aplicació del Estatut i amb ells aquest factors corregirà un injust excés de transferències que es necessiten per atendre les necessitats de les persones que viuen aquí.

Si aquests problemes no es deriven dels texts jurídics. On neixen aquests fantasmes? En l'imaginari polític de qui van interposar els recurs, els quals donen com assolides les anunciades però insatisfetes demandes dels nacionalistes, que al seu torn, justifiquen amb elles la insuficiència de l'Estatut. De nou amb aquest joc, es creen uns inexistents greuges a banda i banda, per a després, passar a combatre'ls amb virulència i desafuro.

El Constitucional ha de "barallar-se" amb els texts, no amb fantasmes. Ha de resoldre pensant en l'escrit i no a interpretar restrictivament futuribles no plantejats. Ha de fer com fan les Cambres de Comerç catalanes, centrar i concentrar el debat en el concret, i quantificar en els euros les diferencies.

Així s’ajuda a avançar cap a la solució, lluitant contra els fantasmes, no.