Pàgines

divendres, 23 de novembre de 2012

Jocs de guerra

“Jocs de guerra” és el títol d’una pel•lícula, on un jove “hacker” entra en el potentissim ordenador del Pentàgon americà, dotat d’intel•ligència (?) artificial i dissenyat per gestionar la defensa antimíssils en temps de la guerra freda, per jugar contra ell, en el joc que dona nom a la pel•lícula.

Amb aquest suposadament intranscendent fet, fa que l’ordenador desencadeni els mecanismes de llançament de míssils nuclears americans per respondre a un suposat atac nuclear per part de la Unió Soviètica. L’atac no existeix, però dins de la màquina la realitat virtual és l’única realitat. Per contra, la seva capacitat per incidir sobre la realitat exterior si és verdadera, els míssils nuclears poden destruir tot el mon conegut.

Finalment, el creador-programador de la màquina, com no pot aturar el procés ja que la va dissenyar per a que funciones autònomament en cas d'atac nuclear, troba la solució per “convèncer” a la màquina per a que aturi el joc de guerra: la fa jugar a tres en ratlla.

Quan la màquina “entén” que en aquest joc - com a tots els jocs ( i no tan jocs) de guerra - si tothom juga al límit de les seves possibilitats, no guanya ningú, atura el seu procés.

Conclusió final i resposta de la màquina a la pel·lícula:
Un joc estany:
l'unic moviment guanyador, és no jugar

Tota aquesta llarga introducció ve a compte de las seves similituds amb el suposat debat sobre la independència de Catalunya en relació a Espanya.

Amb una falta de rigor analític i dades objectives, que em deixa meravellat i molt preocupat, s’afirma que el trencament amb la resta d’Espanya no produirà cap conseqüència negativa per les persones. Tot el contrari, això serà un paradís on finalment “lligarem els gossos amb llonganisses” i com deia en Francesc Pujols: “els catalans, pel fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat”. Els més agosarats, fins i tot, diuen que els que haurien d’estar més amoïnats són els de l’altra banda.

Jo crec que si no son tan irresponsables com ells, certament, també haurien d’estar amoïnats, encara que molt em temo que allà també hi haurà que pensin que poden guanyar aquesta confrontació.

La previsió més lògica, racional i sensata és que, com a la pel•lícula, en aquesta confrontació si es porta fins el final, tothom perdi.

No obstant, si existeix una tensió és perquè hi un problema real. Això ningú ho hauria de negar, si no vol fer-se trampes al solitari. No obstant, la qüestió transcendent, com sempre, no està en diagnosticar la malaltia, que és una condició necessària, però que resulta insuficient. La qüestió és: encertar la teràpia.

Amb el conjunt de relacions personals i interessos econòmics que compartim amb la resta de pobles d’Espanya, la solució no passa per la independència, sinó pel federalisme. És a dir, per una relació bassada en la unió en llibertat, on el reconeixement i respecte de les identitats col•lectives que tenim cadascun permeti unes relacions d'interdependència mútua.

L’altra opció, la d’abundar en aquest “joc de guerra” conduit per aquells que possiblement volen obtenir satisfacció per a les seves passions o acomplir els seus somnis, farà que, ni aquí, ni allà, no guanyi ningú.

I tot això afegirà més dolor i frustració al dolor i la frustració que la gent està patint, perquè ara no arriba a final de mes, perquè li manca feina, perquè no pot accedir a la sanitat, a l’educació o als serveis socials i ara perquè no podrà ni reclamar els seus drets davant la justícia, si no té diners per fer-ho.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 22 de novembre de 2012

Cap comentari: