Bloquejats

Finançament i pressuposts s'han entrellaçat. Ambdós corren el risc de bloquejar-se mútuament.

És possible bloquejar els pressuposts de l'Estat? Sí, però no és convenient per a ningú.

Coincideixo, en això també, amb el meu amic López Bulla que fa un dies en el seu bloc, "Metiendo Bulla", en ple estiu s'atrevia reflexionar tot preguntant-se : "¿HAY QUE BLOQUEAR EL PRESUPUESTO DEL ESTADO?.

No és convenient políticament, però sobretot no ho és socialment. Especialment, aquesta última, pels efectes que produiria sobre les persones que han de rebre els seus resultats.

Les prorrogues pressupostàries produeixen forts impactes econòmics, moltes vegades contradictoris i no sempre positius.

Resulten "molt útils" com a mecanisme d'ajust i contenció de la despesa pública i més quan els ingressos públics cauen per la frenada de l'activitat econòmica, això podria incentivar a aquells "economicistes de mires curtes" que volen deixar actuar a les forces del mercat per reordenar la situació, en que ens trobem, a defensar-la com a mal menor, obviant, a més a més, tenir que debatre les actuacions econòmiques per fer-ne front a la situació, doncs "tenir que atendre les demandes socials, perverteix la ortodòxia econòmica".

No obstant, per a la resta de mortals aquesta situació resulta molt poc recomanable doncs, al mateix temps, impedeixen reorientar el potencial del pressupostos vers el que fa falta per encarar-la, ja que en la contenció de la despesa pública no és troba la solució, sinó en la execució d'una política econòmica anticíclica.

Però allò que em sembla més rellevant, i a voltes més oblidat, és que això agreuja encara més els efectes negatius de caràcter social de la mateixa. Sense la priorització en les mesures econòmiques per afrontar la situació i les mesures socials per pal·liar-ne els efectes, la crisi tindrà unes conseqüències pitjor pels sectors socials més desprotegits, davant ella. Per això resulta tant irresponsable abonar aquesta opció i sorprèn l'alegria amb què alguns manegen aquesta situació que no beneficia ningú.

Vull dir que aquest element no pot ser present en el procés de negociació del finançament? En absolut. En primer terme, perquè ja hi és i en segon, perquè estan relacionats. El finançament ha de tenir reflex en el pressupost i a l'inrevés. El que jo afirmo, és la conveniència de no tenir que arribar a utilitzar-ho, o com a mínim, que es sigui conscient que no és un instrument de pressió unidireccional.

D'altra banda, el Govern Central tampoc pot fer com si això no fos un risc real, per intentar d'aquesta manera guanyar una millor posició relativa en el procés negociador. La no superació de la tramitació parlamentaria del pressupost suposaria un dur revés polític. Es faria patent que ara, i malgrat l'avenç electoral, no s'aconsegueixen travar les aliances suficients per tirar-lo endavant, com es feia abans. Sense un acord sobre finançament autonòmic que pugui ser assumit a Catalunya no hi haurà desbloqueig, ja que l'aportació de tots els diputats catalans, inclosos els 25 del PSC, són imprescindibles. Potser perquè és una de les poques vies políticament possibles que resten per treure endavant els pressupostos, doncs l'altra via per assolir la majoria suficient, la via basca del PNB, apareix tancada, mentre el referèndum d'Ibarretxe es mantingui.

A Catalunya, el bloqueig pressupostari i la pròrroga del vigent, suposen la no aplicació de l'Estatut i el manteniment del deficient sistema de finançament actual, que van pactar CiU i PP, és a dir un mal negoci.

No és dolent que es sigui conscient que aquests (pressupost i finançament) són un parell de ganivets sense mànec. Qui vulgui utilitzar-ne un, contra l'altra part, es farà tant mal com el que vol provocar. Ajudarà molt a tenir una posició temprada, que no tèbia.

Com sempre en les negociacions, i aquesta no és massa diferent, per desbloquejar aquest "sodoku" han de guanyar tots.

Així doncs, el que procedeix és que tots treballin per a l'acord, no per quedar bé o derrotar l'altre. Aquest es un procés que es resol amb intel·ligència, fermesa, discreció i habilitat negociadora, com les que practica el President Montilla i no amb sortides de to, protagonismes, exhibicionismes i vols gallinacis.