Pedres en la motxilla?

La "teoria de la motxilla" que sostenen alguns nacionalistes a casa nostra consisteix a fer creure que l'avenç cap a l'horitzó de la plena sobirania de Catalunya es veu alentit pel fet d'haver de carregar una motxilla "amb les pedres de les altres autonomies", ja que quan Catalunya cerca aconseguir majors quotes d’autogovern, això ha de ser generalitzable a la resta de les comunitats que ho demanin i integrable en l’estructura del Estat, en aplicació de la pràctica política del cafè per a tothom.

D’aquí dedueixen i defensen que si ens alliberem d'aquest pes, s’avançarà més ràpid.

Però com succeeix tantes i tantes vegades hi ha coincidències entre aquells que no volen el model d’organització territorial que s’ha donat Espanya, encara que sigui per motius completament oposats. Uns perquè es disgrega l’Estat i els altres perquè no ho fa.

Així la resposta a les declaracions del antic president popular del govern espanyol afirmant que mantenir 17 autonomies es insostenible econòmicament i políticament per l’Estat, i que s’hauria de centralitzar competències han estat del tenor de les que ha fet Duran Lleida: "Sí a la recentralització, però la de les altres comunitats, i no la nostra

Aquesta és una resposta equivocada, a un plantejament equivocat.

Pretendre el reconeixement d'un diferencial d'autogovern superior per Catalunya, sobre la base de que les altres comunitats autònomes vegin rebaixades el seu, és un error. Un greu error i una gran equivocació.

Creure que a Catalunya li anirà millor si el Govern d’Espanya frena l’autogovern de la resta de comunitats o, fins i tot, els hi treu competències transferides, és una estratègia perdedora.

Desentendre’s del procés de desenvolupament autonòmic espanyol - "alliberar-se d'aquest pes", com diuen ells - comportaria reduir dràsticament o perdre totalment la possibilitat de construir aliances amb la resta pobles d'Espanya, i a llarg termini – o no tan llarg – ho confrontar també amb la resta de comunitats.

Per aquest camí hi haurà més confrontació i menys resultats. Perquè perdran ells i perdrem nosaltres i guanyaran els centralitzadors

No costa gaire d’entendre el que passarà si, com en certa manera ha fet el President Pujol al declarar que ha fracassat el mètode que fins ara havia defensat, abandonen el camí (per feixuc que sigui) del d’avenç conjunt, progressiu i pactat cap un projecte federalista com el dels països més desenvolupats d'Europa (Alemanya o Suïssa) i intenten que ens sortim sols de la pressió centralitzadora, oferint com a penyora a la resta de Comunitats autònomes.

Algú pensa que amb aquesta ofrena es frenaran les pretensions centralitzadores de la dreta espanyola i que seran més comprensius amb Catalunya? Jo no ho crec.

I per contra, desprès de deixar tirats als possibles socis, és comprèn amb més facilitat que tampoc ens ajudin, ja que no tindran res a guanyar en la millora de l'autogovern català. Més bé la possible situació serà la contraria, el que crec és que aleshores haurem de fer-ne aquest combat sols i que, a més a més, qualsevol de les justes pretensions fetes des de Catalunya els hi resultarà més fàcil als centralitzadors presentar-la com un perjudici per a la resta.

No és nou, ja ha succeït en el passat recent, instigats pels separadors. Què no pot succeir en aquest nou escenari?

Encara que resulti molt dur i costerut l’únic camí per continuar avançant en el nostre autogovern és teixir aliances amb els progressistes de la resta de l’Estat que creu en una Espanya plural.

Aquesta és l’única via de defensa davant de les andanades antiautonòmiques que han practicat, practiquen i practicaran aquells que des de bon començament no estaven d’acord amb el titol VII de la Constitució, és per això que no l’haurien d’abandonar aquells nacionalistes catalans intel·ligents, per molt fatigats o fracassats que es sentin.