Invertir els papers

Les agències de qualificació de riscos han estat part del problema, i ara, sense corregir cap dels seus plantejaments i errors, es volen convertir en els guardians de les solucions.

En tot aquest temps no han assumit cap responsabilitat en relació al desastre econòmic que van avalar. Al aplicar de forma acrítica i complaent els dogmes i les modes econòmiques en voga van tolerar, sense aixecar aleshores la seva veu, amplíssims i perillosos endeutaments, irracionals concentracions de risc, així com, l'escandalós enriquiment especulatiu d'uns pocs.

D’aquells errors s’ha derivat la crisi financera internacional que paguem tots amb la seva expressió més dura: la destrucció de llocs de treball i el increment de l’atur.

Però sense cap penediment ni rectificació, ans al contrari, ara amb formes airades i alarmants s’entesten en castigar encara més a països i economies que no apliquin els seus vells, ineficients i antisocials criteris.

Van permetre en el passat l’excés d’endeutament de bancs, empreses i famílies i avui, amb la fe dels conversos, anatemitzen el fet de que les administracions públiques hagin incrementat el seu endeutament. Un creixement del deute generat en gran manera per quatre factors concatenats: les ajudes adreçades al rescat del sector financer, donat el seu caràcter bàsic i sistèmic; les polítiques estimuladores de l’activitat econòmica i per extensió de la creació d'ocupació; l’atenció al increment de les necessitats socials esperonada per les massives pèrdua d’ocupació i renda; i la paral·lela baixada dels ingressos fiscals per la situació de crisi.

Aquells que no van evitar, ni preveure, l’arribada de la crisi ara pontifiquen la seva ortodòxia monetarista receptant una brutal reducció de la despesa, sense atendre si aquest elements agreugen la recessió, retarden la recuperació de l’activitat econòmica i incrementen les necessitats socials.

Les diferencies en el cóm abordar la sortida de la crisi en el si de les organismes econòmics internacionals, entre neokeynesians i neoliberals, o la lentitud en aplicar els acords assolits en les cimeres del G-20, estan frenant la reforma de les regles de funcionament dels mercats la repetició d’una crisi com aquesta, entre elles les agencies de qualificació.

Com succeeix en la natura tot espai que es deixa buit, algú tendeix a ocupar-lo, i les agències ho estan aprofitant per invertir els papers. Així estan passant de haver de ser regulades pels poders públics a condicionar i controlar-los elles.

Les rebaixes en la qualificació dels deutes públics que atorguen les agències, encareixen a les administracions l’accés al crèdit amb el que finançar el dèficit. En molts casos, tot sigui dit de pas, aquests crèdits a un interès superior son efectuats per sectors financers privats, els quals a la seva vegada han vist salvat els seus diners perquè deutes de dubtós cobrament fetes a bancs, empreses i famílies han estat assumides o avalades pels poders públics que ara els hi demanen recursos.

Aquestes penalitzacions es transformen en una gran força de pressió sobre les administracions ja que de produir-se suposen un greu drenatge dels recursos públics, obligant-les a aplicar mesures de contenció de la despesa més dures i impopulars, per evitar noves penalitzacions.

La solucions a fi i efecte de trencar aquest cercle viciós només cal esperar-la des de la banda de la política i no pas de l’economia, ni de qui s’està beneficiant del mateix.

Perquè, a més a més, si fins ara les modificacions a la baixa de la qualificació d’un país, s’havien explicat, que no justificat, en funció a paràmetres econòmics, ara estant donant una altra volta més i amb indignació i sorpresa aqueta setmana hem assistit a l’amenaça sobre Bèlgica d’incrementar el seu risc país si no resolia els problemes polítics, generats pels resultats d'unes eleccions democràtiques.

Això suposa una ingerència no assumible. Si ens volen governar, que es presentin a les eleccions..