Parlant d'impostos

És bo que s'estigui parlant d'impostos! Molt millor això, que alguns d'aquests debats estratosfèrics als que ens sotmeten els nacionalistes espanyols i catalans. Ara bé, com s'està fent el debat, no.

És el que passa quan l'oposició de dretes s’entesta a transformar la crisi econòmica i les estratègies per sortir-ne, en un camp de confrontació política en lloc d'un escenari de proposició econòmica. En ocasions anteriors, el debat ideològic comportava un debat no exempt de duresa i profunditat, però ara s'observa massa desmesura i superficialitat conceptual.

Els debats maniqueus, de bons i dolents, de pujades o baixades, serveixen per barallar-se, però no per extreure solucions i acords. I una situació dura, greu i complexa, que castiga a persones i empreses, no es pot despatxar amb desmesura i traç gros, necessita mesura, rigor, concreció i claredat. I això requeriria més responsabilitat de l'oposició espanyola i catalana. Potser és demanar massa!

El debat no és si pugen o baixen els impostos, sinó quins pugen o baixen, en quina proporció i com s'utilitzen per tal que siguin útils a la sortida de la crisi econòmica. Perquè pujar, globalment considerats, pujaran com ha passat en els últims 30 anys, manés qui manés (UCD, PSOE, PP) entre altres raons perquè encara no hem arribat a la mitjana de pressió fiscal europea.

Necessitem, o no, que l'Administració ajudi a l'economia productiva per evitar la crisi acabi en depressió, que atengui al increment de les necessitats socials de les persones i que inverteixi en futur del país per construir una sortida diferent? Sí, però sent conscients que:
- Aquesta necessitat és contrària a una política de "barra lliure" (com fem dèficit, no importa la mida)
- Com es van a demanar més esforços cal incrementar més, si és possible, l'austeritat, el control i l'eficiència en l'ús dels diners públics,

Per finançar aquestes polítiques cal recórrer als impostos i al dèficit. Als dos.

Tot no ho podem fiar al dèficit públic, perquè si és veritat que tenim capacitat d'endeutar-nos, doncs el deute és relativament baixa ja que abans aconseguim superàvits, hipotecar-se en excés posa en risc el futur.

Per quadrar aquest cercle, es requerirà equilibrar l'esforç immediat de pujar els impostos a qui pugui pagar-los millor, amb l'esforç diferit de endeutar-se. Perquè al final tot acaba pagant.

Com sempre en economia s'ha de trobar l'equilibri entre el que es recapta i el que es gasta i inverteix. Per això els increments han de ser mesurats, racionals i controlats, tant en els ingressos com en les despeses.

Ara bé, la dreta, tant la política com l'econòmica, està llançant missatges impossibles i com deia el torero: "El que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible".

Tot els val per fer oposició encara que sigui contradictori.

Per això fan bandera de la negativa a pujar els impostos (encara que en els 8 anys de govern Aznar aquest els pugés) i, a més, la fan compatible amb peticions de més despesa social i més ajuda als empresaris i l'exigència de contenir el dèficit.

O defensen que, en aquests moments, el Govern ha de contenir la despesa com fan les famílies, quan precisament el Govern ha de desenvolupar una acció contra cíclica invertint per evitar una caiguda del consum, la producció i l'ocupació. No és hora que els governs redueixin la despesa sinó que afavoreixin el creixement econòmic.
O fan crides a la retallada de la despesa pública, sense concretar que prestacions socials afectaria, però deixa clar que convé donar més diners o deixar més a les seves mans dels qui més tenen.

Sembla que les receptes i els receptadors liberals tornen a la càrrega. Encara no han s'han acabat les negatives conseqüències de les seves brillants fórmules i ja estan altra vegada amb la mateixa cançó.

Siguem realistes, sortir d'aquesta crisi ens reportarà sacrificis i un d'ells, no l'únic, serà pagar més impostos.

Per això hauríem de passar a parlar amb rigor i profunditat de què esforç ha d'aportar cada un i cóm s'administra col·lectivament.