Enquesta esbiaixada

Si fóssim una mica equànimes i objectius, ho reconeixeríem. El de diumenge a Arenys de Munt no pasar d'esser una enquesta esbiaixada.

No va ser un referèndum o una consulta pública - encara que fos amb públic - perquè no complia, ni podia complir, els criteris necessaris per ser-ho en relació a la convocatòria i els continguts. Això ho van deixar meridianament clar els tribunals catalans.

Com també van deixar clar altres coses més:
- Que una entitat privada, com qualsevol de nosaltres, pot realitzar les preguntes que vulgui i recollir l'opinió de totes les persones que lliurement decideixin donar-nos.
- Que les opinions i les respostes, en l'àmbit privat, tenen el dret a ser expressades, per equivocades i desencertades que siguin, o ens semblin.
- Que el públic i el privat no poden ser ni confosos ni banalitzat.

La pregunta va ser realitzada per una entitat privada, en locals privats i malgrat tingués l'aparença i simbologia de consulta popular, només va tenir això: l'aparença i la simbologia.

En conseqüència, no va ser una consulta pública legalment convocada i realitzada i per tant mancada de valor jurídic i eficàcia pràctica. Ara bé, podia haver estat una enquesta, amb el seu valor científic o demoscòpic corresponent. Doncs bé, ni això.

Per aconseguir que una pregunta sigui part d'una enquesta no és suficient el nombre de persones que la contesta, sinó com es fa i sobretot a qui. Perquè una pregunta sigui una enquesta el fonamental és que la mostra sigui representativa de la realitat, és a dir que constitueixi un micro cosmos de la realitat que es pretén representar.

Ni una cosa ni l'altra es van produir diumenge. La mostra va ser insuficient i no representativa. Insuficient perquè la pregunta era sobre Catalunya, no sobre Arenys de Munt, i perquè no sembla que les més de dues mil persones que van contestar siguin una mostra representativa de les més de set milions que vivim a Catalunya.

Per això, el d'Arenys de Munt no passa de ser una enquesta esbiaixada. Sense valor jurídic, científic o demoscòpic.

Malgrat això, es pot entendre l'alegria dels promotors de l'enquesta privada.

D'una banda han aconseguit "fitxar" a més de dos mil dels seus veïns amb el seu nom i adreça, als podran dirigir els seus opuscles i posicionaments independentistes. Espero que ningú incomplís la Llei de protecció de dades facilitant als organitzadors el cens electoral públic per afavorir interessi privats, i que fos per altres mitjans (presentació del DNI) com comprovaran que les persones que van dipositar la seva resposta escrita, que no vot, eren conveïns.

De l'altra, la repercussió mediàtica de les seves accions. Que es va veure amplificada, fins a distorsionar la seva veritable magnitud, per les presència de hosts falangistes i la manca de sensibilitat i habilitat del ministeri públic en escollir al seu representi.

Com deia Rick (Humphrey Bogart) a Lisa (Ingrid Bergman) a Casablanca: «De tots els bars en tots els pobles en tot el món, vas tenir d'entrar al meu». De veritat entre tots els advocats de l'Estat no hi havia un altre?

Aquesta alegria es pot entendre, però el que resulta incomprensible és que organitzacions polítiques, que se suposen serioses - com CiU, ERC i el PP - continuïn amb el raca-raca intentant fer Política (amb majúscules) a partir d'una enquesta esbiaixada, sense valor jurídic ni científic o demoscòpic, i per tant, eficàcia pràctica.

Per més que practiquin la "yenka" (endavant i enrere, esquerra-dreta), no és ni acceptable ni presentable que, amb el que està passant en termes econòmics, els nacionalistes catalans de centre o d'esquerra proposin als regidors i regidors de les seves formacions promoure consultes il·legals, amb consegüent conflicte institucional i els despist sobre els temes rellevants. Com tampoc ho és que el PP, primer partit de l'oposició espanyola, pretengui fer seguidisme de la Falange Española, actuant com si una enquesta esbiaixada fos una qüestió d'estat.

Els excessos i els radicalismes verbals i conceptuals de les minories es suporten - malament, però es suporten -, com el preu que una societat democràtica ha de pagar en benefici del respecte a la llibertat d'expressió i la pluralitat d'opinions.

Ara bé, la gent reprova aquest infantilisme i aquesta inoperància política si qui el practica són formacions que haurien de representar la centralitat del pensament de la ciutadania i ocupar-se de les seves preocupacions i necessitats.

Assumint els excessos i els radicalismes de les minories mai es va representar el sentir de les majories.

Per aquí no van bé!