"Hi ha algú més?!", imprecava un escalador, penjat d'una paret vertical sense poder avançar ni retrocedir, després d'escoltar la veu d'un àngel que li aconsellava deixar-se anar i caure, doncs ell el recolliria abans que xoqués contra el terra.
El mateix em preguntava jo: "Hi ha algú més?!" després de llegir la intervenció Miguel Ángel Fernández Ordoñez, Governador de Banc d'Espanya, sobre les reformes estructurals, que havia de fer l'economia espanyola després de la crisi. L'única que va concretar va ser la reforma laboral i dins d'ella l'abaratiment dels costos de l'acomiadament.
Resulta preocupant, estrany i fins i tot sospitós que la màxima autoritat monetària, recepti reformes laborals com a sortida a una crisi financera i ni esmenti les solucions al perquè les entitats que estan sota la seva tutela no traslladen cap a empreses i particulars la liquiditat que la societat, a través del Govern, l'ha fet arribar.
De veritat creu que abaratir l'acomiadament és la poció màgica per guanyar competitivitat en la societat del coneixement?
La flexibilització de les relacions laborals, encara que no s’arribés a l’abaratiment de l’acomiadament, va ser una de les receptes aplicades amb èxit durant els 80 i els 90 per competir mitjançant costos barats i preus baixos. Allò que ens va servir per arribar fins aquí, no els que ens servirà per continuar avançant, perquè els reptes i les reformes per fer-los front han canviat.
Avui la nostra falta de competitivitat internacional té molt a veure amb l'aposta que s’ha vingut fent per la inversió especulativa en els sector immobiliari i financer en detriment de la inversió productiva per millorar el fem i el com ho fem, amb el baix increment de la investigació, el desenvolupament aplicat i la innovació a la producció de béns i serveis per afegir-ne més valor o amb l'escàs esforç per dotar a la mà d'obra de la formació necessària per adaptar-se als canvis.
Això no s'arregla amb un acomiadament més barat.
És més, possiblement aquesta reforma no comportaria més flexibilitat laboral (capacitat d’adaptar-se als canvis), sinó més ductilitat (capacitat de cedir davant de les decisions unilaterals). La gestió del coneixement no es pot fer amb les regles de la compra de la força de treball. Amb la precarietat o amb la inseguretat laboral podem aconseguir treballadors obedients, però no participatius, creatius i compromesos amb projectes empresarials complexos, que és el que ara en fa falta.
És per això que resulta tan extemporània i contraproduent la medicina d’en Mafo. Necessitem reflexió i propostes sobre les reformes que haurem de fer per sortir de la crisi, no manuals caducs.
No hi ha ningú més, per fer-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada