Garantia energètica

Aquesta vegada no ens ha tocat. Més que res, perquè el gas que ens arriba no prové de Rússia sinó del nord de l'Àfrica.

Aprofitem la circumstància per reflexionar, ara que veiem "les barbes de milions de compatriotes europeus en remull" i com sofreixen les onades de fred sense calefacció, per l'excés de dependència energètica.

Una esgarrifança va recórrer Europa, la primera vegada que Rússia va tancar l'aixeta del gas pels seus conflictes amb Ucraïna. De cop – i pel cop – es va prendre consciencia que:
Des d’aquell moment els documents de la Unió Europea sobre energia van canviar. Estalvi i eficiència energètica o les energies renovables van cedir el primer lloc a la garantia de subministrament energètic, a la diversificació de les seves fonts i dels seus proveïdors. Assegurar el proveïment era el prioritari. Malgrat això, no s'ha definit una política energètica europea comuna, cadascun continua anat a la seva. I així ens ha agafat el segon avís.

El gas, encara que fòssil i finit, ha estat considerat últimament com la font energètica de transició. Però, transició cap on? Cap un escenari energètic on es pugui prescindir dels combustibles fòssils sense ensurts i mancances.

En els àmbits tècnics, econòmics, socials i polítics amb una sensibilitat mediambiental positiva se’l va considerar com una opció factible per garantir de forma raonable i a un preu acceptable l’energia elèctrica i calorífica que es podia necessitar. Tenia al seu favor un menor rebuig social, per més eficient i menys contaminant, que el carbó, el fuel o la nuclear i alhora permetia guanyar un temps fonamental, per fer-ne de les energies renovables i la fusió (que no fissió) nuclear la garantia de subministrament suficient i sostenible que permetés el desenvolupament humà al que aspirem.

Si decidim continuar amb l'aposta pel gas, s’ha de ser conseqüent. Això suposa construir les infraestructures necessàries, com ara els gasoductes, com el Medgas, o els dipòsits subterranis de gran capacitat que ens permetin gestionar i garantir el subministrament i també les plantes de cicle combinat per obtenir l'electricitat. Hem de ser conscient que no pel fet de que siguin imprescindibles, això ens estalviarà la pedagogia d’explicar-ne la seva necessitat i fer-les bé. Res serà poc, per fer-ne pedagogia política i construir una cultura del sí, com demanava Manuel Ludevid.

Si s’opta per descartar el gas, també s’ha de ser conseqüent. Per garantir el subministrament sol hi ha dos camins: tornar cap a enrere, obtenint l’energia dels productes que es volien abandonar, o incrementar exponencialment les d'origen renovable.

La primera, en tant que Europa tampoc és autosuficient en combustibles fòssils, tindrà els mateixos problemes geopolítics que té el gas i a més a més és més contaminant. Pel que fa a la energia nuclear de fissió la no resolució tècnica i segura dels problemes generats de la producció i dels residus la fa una font d’energia amb forces dificultats per ser-ne l’energia sobre la que fer-ne pivotar la garantia de subministrament.

Pel que fa a la segona línea, la de les renovables, hores d’ara segueixen en un estadi de desenvolupament tecnològic insuficient que fa que encara no siguin la garantia de subministrament que necessitem. I a més cal tenir que present que unes fonts no intensives (eòliques, solars, biomases, biocombustibles o hidràuliques), requereixen unes dimensions extensives per a la seva producció.

En aquesta tessitura, els conservacionistes haurien d’explicar-nos per què s'oposen als parcs eòlics? I quina alternativa real plantegen. De passada també seria bo conèixer per què el TSJC els dóna la raó?

Debatem fins al final com es garanteix l'accés a l'energia, però decidim. Evitem la actitud sobre la que ens alertava Bertolt Brecht en la seva “Oda al dubte”

“Davant els irreflexius que mai dubten,
Estan els reflexius que mai actuen.
No dubten per arribar a una decisió,
sinó per eludir la decisió.”