Tothom està d’acord: Cal acudir al rescat del sistema financer i generar confiança! Un intangible que resulta imprescindible per evitar que el temor es transformi en pànic i aquest en desesperació.
Aquesta setmana passada hem pogut comprovar que necessitem més Europa i no menys com plantegen alguns. Aquesta és una de les lliçons que podem extreure d’aquest procés per elaborar mesures de rescat globals i conjuntes. Només amb la col·laboració i la cooperació supranacional es poden generar actuacions públiques amb la potencia necessària per fer-ne front a una crisi financera de dimensions internacionals.
Que les mesures vagin en el mateix sentit no comporta que s'hagin d’aplicar idènticament. Els acords establient que cada país les havia d'adaptar a la seva situació i a la de les seves entitats financeres, doncs no totes estan en iguals condicions, unes tenen greus forats patrimonials i altres, com les espanyoles, són sòlides però els hi manca liquiditat.
Amb cada tipus de mesura es cerca un objectiu específic. Amb les nacionalitzacions o la compra d'accions de bancs i la compra dels seus actius tòxics, es tracta d'evitar la fallida dels que acumulen pèrdues. Amb el increment de les garanties en els dipòsits personals es busca evitar desbandades que, en primer lloc, els perjudicarien a ells. I amb els avals o línies de crèdit oficials superar la desconfiança entre els bancs, que fa que no es deixin diners entre ells.
No obstant, alhora d’aplicar-ne les mesures, s’observa la següent paradoxa: contra menys control exercien els governs abans, més han d'intervenir ara. És a dir, el més liberals s’han de tornar més intervencionistes.
La crisi financera internacional està afectant l'economia real i l'ocupació, al frenar en sec la concessió de crèdits a empreses i persones perquè puguin dur a terme els seus projectes viables i solvents. La situació és greu, per això requereix de l'actuació concertada dels poders públics.
El govern de Zapatero va ser-hi en l’acord del països de la zona euro i va assumir la part de la responsabilitat que li corresponia en la recerca de la sortida, llàstima que aquesta actitud de responsabilitat no hagi gaudit del suport de l'oposició de dretes espanyola.
A Espanya s'ha optat per concedir-los crèdit a les entitats financeres, en el doble sentit, financer i de confiança. No se'ls dóna res, se'ls hi presta. Hauran de tornar-los amb interessos. Aquí, ni es socialitzen les pèrdues dels bancs, ni es compren actius tòxics. I tot això perquè, d’aquesta manera es faci possible que tornin a obrin els crèdits i l'economia real no es ressenti encara més.
Allò que costa més d’entendre és que tot això sigui criticat i desqualificat fent demagògia barata, com quan es diu que “és un pla per salvar als banquers i que oblida a les empreses i les persones”. Sembla increïble que la dreta d’aquest país, el PP, es dediqui a propagar neguit, alarmes i dubtes sobre la nostra economia per interessos electorals sabent que amb això contribueixen a la propagació de la desconfiança. I finalment, resulta inacceptable que, a més a més, tot això ho facin sense donar ni una sola alternativa.
Aquesta setmana passada hem pogut comprovar que necessitem més Europa i no menys com plantegen alguns. Aquesta és una de les lliçons que podem extreure d’aquest procés per elaborar mesures de rescat globals i conjuntes. Només amb la col·laboració i la cooperació supranacional es poden generar actuacions públiques amb la potencia necessària per fer-ne front a una crisi financera de dimensions internacionals.
Que les mesures vagin en el mateix sentit no comporta que s'hagin d’aplicar idènticament. Els acords establient que cada país les havia d'adaptar a la seva situació i a la de les seves entitats financeres, doncs no totes estan en iguals condicions, unes tenen greus forats patrimonials i altres, com les espanyoles, són sòlides però els hi manca liquiditat.
Amb cada tipus de mesura es cerca un objectiu específic. Amb les nacionalitzacions o la compra d'accions de bancs i la compra dels seus actius tòxics, es tracta d'evitar la fallida dels que acumulen pèrdues. Amb el increment de les garanties en els dipòsits personals es busca evitar desbandades que, en primer lloc, els perjudicarien a ells. I amb els avals o línies de crèdit oficials superar la desconfiança entre els bancs, que fa que no es deixin diners entre ells.
No obstant, alhora d’aplicar-ne les mesures, s’observa la següent paradoxa: contra menys control exercien els governs abans, més han d'intervenir ara. És a dir, el més liberals s’han de tornar més intervencionistes.
La crisi financera internacional està afectant l'economia real i l'ocupació, al frenar en sec la concessió de crèdits a empreses i persones perquè puguin dur a terme els seus projectes viables i solvents. La situació és greu, per això requereix de l'actuació concertada dels poders públics.
El govern de Zapatero va ser-hi en l’acord del països de la zona euro i va assumir la part de la responsabilitat que li corresponia en la recerca de la sortida, llàstima que aquesta actitud de responsabilitat no hagi gaudit del suport de l'oposició de dretes espanyola.
A Espanya s'ha optat per concedir-los crèdit a les entitats financeres, en el doble sentit, financer i de confiança. No se'ls dóna res, se'ls hi presta. Hauran de tornar-los amb interessos. Aquí, ni es socialitzen les pèrdues dels bancs, ni es compren actius tòxics. I tot això perquè, d’aquesta manera es faci possible que tornin a obrin els crèdits i l'economia real no es ressenti encara més.
Allò que costa més d’entendre és que tot això sigui criticat i desqualificat fent demagògia barata, com quan es diu que “és un pla per salvar als banquers i que oblida a les empreses i les persones”. Sembla increïble que la dreta d’aquest país, el PP, es dediqui a propagar neguit, alarmes i dubtes sobre la nostra economia per interessos electorals sabent que amb això contribueixen a la propagació de la desconfiança. I finalment, resulta inacceptable que, a més a més, tot això ho facin sense donar ni una sola alternativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada