Fugir endavant o aplicar les tècniques de la prestidigitació. Això es el que ha fet Artur Mas, aquest dilluns, amb la seva proposta de refundar el catalanisme.
En menys d’un mes, i a més a més de vacances, li han crescut les plataformes (una contra Unió i una altre a favor de l’autodeterminació), li ha desautoritzat Felip Puig y el seu soci, Duran Lleida, ha afirmat que tot això: “le importa un comino”, perquè ell, com el difunt Umbral, el que vol es parlar “del seu llibre” i el seu tema i el seu temps son les eleccions generals del proper mes de març.
Davant d’aquest mes horribilus només podia fer una d’aquestes dues coses: “o llençar la tovallola i anar-se a casa, o despistar i traure un conill del barret”. Artur Mas, ha optat per aquesta última opció.
Parlar de la casa comú del catalanisme mentre els catalans parlen dels preus de les cases de compra o lloguer, o de reconstruir el catalanisme , i fins i tot de refer CiU o CDC, mentre la gent parla de la construcció de les infraestructures que es necessiten per continuar progressant, o de cridar a l’integració d’altres opcions i persones en aquest projecte quan té que desmentir que UDC no s’anirà, es una fugida envadant.
Una fugida endavant que reflecteix perfectament el neguit, la nostàlgia i la desorientació en la que estan instal·lats. Una fugida endavant per un camí que en torna 30 anys enrere.
La manca de lideratge intern li ha conduit a tenir que encapçalar els moviments d’aquells que s’estan radicalitzant - perquè ni toquen poder, ni veuen possibilitat de fer-ho – i estan desplaçant el seu discurs cap la riba del soberanisme. Convé no oblidar que era el poder i no el model de societat o partit- perqué no en tenen -, el ciment que rejuntava el projecte de nacionalisme moderat que va encarnar en Pujol. Amb aquesta buidor ideològica de CDC, i d’en Mas, i sense l’aturador d’utilitzar el govern com repartidora es fa més difícil frenar el creixement del discurs independentista. No obstant, cercant evitar que la riuada se’l emporti per davant, esta perdent la centralitat política que es on es troba la majoria de la gent.
Avui, el catalanisme polític, ha renovat la seva potencialitat amb el nou Estatut. La tasca fonamental del catalanisme polític avui es el seu desenvolupament. Avui no estem com fa 30 anys, necessitats d’un procés de concentració política per recuperar les institucions de Catalunya. Avui, no es tracta de lliurar la batalla pel reconeixement de Catalunya. Aquesta ja la varem lliurar i la varem guanyar. I no té marxa enrere. Només aquells que han volgut confondre, país, govern i partit, poden pensar que si el seu partit no governa el país esta a la vora del penya-segat.
Avui, la tasca fonamental del catalanisme polític es millorar la vida de les persones que vivim a Catalunya. I per fer-ho, hem de reconeixer els avenços que hem protagonitzat tots plegat, assenyalar quines mancances resten per solucionar, quins nou reptes es deriven del exitòs camí recorregut, amb quin temps i en quina forma ho farem. Ni demagogies, ni catastrofismes, ni fugides endavant ens faranassolir aquet objectiu.
Darrera d’aquesta tasca es possible aconseguir que la pluralilitat política de Catalunya, trobi espais de coincidència. Així ho recollia el Preident Montilla al oferir la ma estesa per assolir els quatre grans pactes sobre immigració, infraestructures, habitatge, recerca i innovació. A més d'anar junt en el desplegament de l'Estatut.
A aquesta tasca estem tots cridat i val la pena ser-hi, la resta son fugides endavant per fugir d’estudi, cap el 2014, o qui sap quant, o a on, però, al cap i la fi, fugides endavant.
En menys d’un mes, i a més a més de vacances, li han crescut les plataformes (una contra Unió i una altre a favor de l’autodeterminació), li ha desautoritzat Felip Puig y el seu soci, Duran Lleida, ha afirmat que tot això: “le importa un comino”, perquè ell, com el difunt Umbral, el que vol es parlar “del seu llibre” i el seu tema i el seu temps son les eleccions generals del proper mes de març.
Davant d’aquest mes horribilus només podia fer una d’aquestes dues coses: “o llençar la tovallola i anar-se a casa, o despistar i traure un conill del barret”. Artur Mas, ha optat per aquesta última opció.
Parlar de la casa comú del catalanisme mentre els catalans parlen dels preus de les cases de compra o lloguer, o de reconstruir el catalanisme , i fins i tot de refer CiU o CDC, mentre la gent parla de la construcció de les infraestructures que es necessiten per continuar progressant, o de cridar a l’integració d’altres opcions i persones en aquest projecte quan té que desmentir que UDC no s’anirà, es una fugida envadant.
Una fugida endavant que reflecteix perfectament el neguit, la nostàlgia i la desorientació en la que estan instal·lats. Una fugida endavant per un camí que en torna 30 anys enrere.
La manca de lideratge intern li ha conduit a tenir que encapçalar els moviments d’aquells que s’estan radicalitzant - perquè ni toquen poder, ni veuen possibilitat de fer-ho – i estan desplaçant el seu discurs cap la riba del soberanisme. Convé no oblidar que era el poder i no el model de societat o partit- perqué no en tenen -, el ciment que rejuntava el projecte de nacionalisme moderat que va encarnar en Pujol. Amb aquesta buidor ideològica de CDC, i d’en Mas, i sense l’aturador d’utilitzar el govern com repartidora es fa més difícil frenar el creixement del discurs independentista. No obstant, cercant evitar que la riuada se’l emporti per davant, esta perdent la centralitat política que es on es troba la majoria de la gent.
Avui, el catalanisme polític, ha renovat la seva potencialitat amb el nou Estatut. La tasca fonamental del catalanisme polític avui es el seu desenvolupament. Avui no estem com fa 30 anys, necessitats d’un procés de concentració política per recuperar les institucions de Catalunya. Avui, no es tracta de lliurar la batalla pel reconeixement de Catalunya. Aquesta ja la varem lliurar i la varem guanyar. I no té marxa enrere. Només aquells que han volgut confondre, país, govern i partit, poden pensar que si el seu partit no governa el país esta a la vora del penya-segat.
Avui, la tasca fonamental del catalanisme polític es millorar la vida de les persones que vivim a Catalunya. I per fer-ho, hem de reconeixer els avenços que hem protagonitzat tots plegat, assenyalar quines mancances resten per solucionar, quins nou reptes es deriven del exitòs camí recorregut, amb quin temps i en quina forma ho farem. Ni demagogies, ni catastrofismes, ni fugides endavant ens faranassolir aquet objectiu.
Darrera d’aquesta tasca es possible aconseguir que la pluralilitat política de Catalunya, trobi espais de coincidència. Així ho recollia el Preident Montilla al oferir la ma estesa per assolir els quatre grans pactes sobre immigració, infraestructures, habitatge, recerca i innovació. A més d'anar junt en el desplegament de l'Estatut.
A aquesta tasca estem tots cridat i val la pena ser-hi, la resta son fugides endavant per fugir d’estudi, cap el 2014, o qui sap quant, o a on, però, al cap i la fi, fugides endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada