Resulten patètics. En CiU, van tan necessitats d’algun triomf que si no poden presentar-los, en exclusiva, pesen a menystenir-los. Tal com feia la guineu amb els raïms, al dir que estaven verds.
El dretà Duran Lleida – segon el qualificatiu d’en Felip Puig, que encara que no ho sembli es correligionari seu – després del debat del estat de la nació, s’adjudicava, sense cap rubor, com un èxit seu la transferència dels serveis de rodalies i de regionals de RENFE a la Generalitat. Gesticulava de forma exagerada per que en Zapatero li va fer mercè de fer-lo el receptor de l’explicació del treball seriós, discret i sostingut (marca de la casa) desenvolupada conjuntament amb el Govern del President Montilla.
Però vet aquí que s’han ofès molt quan el President els hi ha tingut que fer memoria, d'allò que ja va dir fa dies al Parlament, i que no es un altra cosa que encara resta treballar molt, amb rigor i ambició per aconseguir que la transferència sigui efectiva el proper gener, però sobretot que sigui eficaç per a la gent.
Al mateix debat, Duran s’esforçava infructuosament en desqualificar el compromís d’abonar 2.500€ por cada fill nascut o adoptat a partir del 3 de juliol, tot comparant-lo amb “una cistelleta”. No sé como va ser la cistelleta d’en Duran, però amb 400.000 de las antigues pessetes estic segur que es pot comprar quelcom més que els jocs de llit i els vestidets d’un nadó.
Ben bé, potser aquesta ajuda no es “el pa sota el braç” que es deia que portava cada nen al arribar a la família. Encara que cal reconèixer que n’és una bona ajuda per fer-ne front a las despeses que s’originen amb la seva arribada.
A més no es la única política de suport a la natalitat. Cal sumar-la a lleis como la d’igualtat, que ampliava el permís de maternitat i creava el permís de paternitat, o afegir-la a la creació de les places d’escola bressol, promogudes des de la Generalitat i realitzades pels Ajuntaments, o les ajudes de 100€ mensuals per a les dones que treballen fora de casa amb l’objectiu de col·laborar en el finançament de aquesta despesa.
Un ajut lineal, igual per a totes les famílies, sense cap discriminació per raó de nivell econòmic. Les critiques realitzades per persones benpensants d’esquerres obliden que no es LA mesura, sinó UNA mesura i que conseqüentment la capacitat redistributiva i equilibradora de les polítiques públiques no es contradiu pel fet que sigui una mesura de caracter universal. Convé que ajudes com aquestes arribin també a les classes mitjanes, doncs a més de contribuir es bo que en rebin els guanys de la societat del benestar, que tot sigui dit de pas estan ajudant a construir.
Per últim, quan s’acaben les desqualificacions, encara queda una, titllar-la d’electoralista. Aquesta es la critica més absurda que pot formular quelcom que estigui amoïnat per la desafecció de la gent a la política. Perquè critiquen unes propostes aplicables i comprensibles en temes que afecten a les necessitats de les persones? Senzillament per que no s’ha tingut la capacitat de plantejar-les o no s'els hi ha deixat que se apuntin el triomf en exclusiva. Una formació que diu voler donar suport a la família, no pot rebutjar mesures com aquestes o la Llei de dependència només per que no son el protagonistes.
El dretà Duran Lleida – segon el qualificatiu d’en Felip Puig, que encara que no ho sembli es correligionari seu – després del debat del estat de la nació, s’adjudicava, sense cap rubor, com un èxit seu la transferència dels serveis de rodalies i de regionals de RENFE a la Generalitat. Gesticulava de forma exagerada per que en Zapatero li va fer mercè de fer-lo el receptor de l’explicació del treball seriós, discret i sostingut (marca de la casa) desenvolupada conjuntament amb el Govern del President Montilla.
Però vet aquí que s’han ofès molt quan el President els hi ha tingut que fer memoria, d'allò que ja va dir fa dies al Parlament, i que no es un altra cosa que encara resta treballar molt, amb rigor i ambició per aconseguir que la transferència sigui efectiva el proper gener, però sobretot que sigui eficaç per a la gent.
Al mateix debat, Duran s’esforçava infructuosament en desqualificar el compromís d’abonar 2.500€ por cada fill nascut o adoptat a partir del 3 de juliol, tot comparant-lo amb “una cistelleta”. No sé como va ser la cistelleta d’en Duran, però amb 400.000 de las antigues pessetes estic segur que es pot comprar quelcom més que els jocs de llit i els vestidets d’un nadó.
Ben bé, potser aquesta ajuda no es “el pa sota el braç” que es deia que portava cada nen al arribar a la família. Encara que cal reconèixer que n’és una bona ajuda per fer-ne front a las despeses que s’originen amb la seva arribada.
A més no es la única política de suport a la natalitat. Cal sumar-la a lleis como la d’igualtat, que ampliava el permís de maternitat i creava el permís de paternitat, o afegir-la a la creació de les places d’escola bressol, promogudes des de la Generalitat i realitzades pels Ajuntaments, o les ajudes de 100€ mensuals per a les dones que treballen fora de casa amb l’objectiu de col·laborar en el finançament de aquesta despesa.
Un ajut lineal, igual per a totes les famílies, sense cap discriminació per raó de nivell econòmic. Les critiques realitzades per persones benpensants d’esquerres obliden que no es LA mesura, sinó UNA mesura i que conseqüentment la capacitat redistributiva i equilibradora de les polítiques públiques no es contradiu pel fet que sigui una mesura de caracter universal. Convé que ajudes com aquestes arribin també a les classes mitjanes, doncs a més de contribuir es bo que en rebin els guanys de la societat del benestar, que tot sigui dit de pas estan ajudant a construir.
Per últim, quan s’acaben les desqualificacions, encara queda una, titllar-la d’electoralista. Aquesta es la critica més absurda que pot formular quelcom que estigui amoïnat per la desafecció de la gent a la política. Perquè critiquen unes propostes aplicables i comprensibles en temes que afecten a les necessitats de les persones? Senzillament per que no s’ha tingut la capacitat de plantejar-les o no s'els hi ha deixat que se apuntin el triomf en exclusiva. Una formació que diu voler donar suport a la família, no pot rebutjar mesures com aquestes o la Llei de dependència només per que no son el protagonistes.
Serien menys patètics si no se obsessionessin tant por les medalles i treballessin més pensant en la gent, amb la gent i per a la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada