L’habitatge, o millor dit, l’accés a l’habitatge n’és una de les tres primeres preocupacions de la ciutadania.
Que el problema n’és complex i difícil de resoldre, és evident. Si hagués estat fàcil, ja hauria estat resolt.
Per això, ens hem de alegrar que el Govern de Catalunya s’hagi posat mans a la feina, per abordar el tema de l’habitatge. Però sobretot que ho faci amb una proposta de Pacte Nacional per l’Habitatge 2006-2017, que només esser presentada ja ha generat un ampli consens social i polític.
El consens social apareix como evident. L’anunci d’una proposta que cerca la resolució d’un problema tant sentit com aquest, d’entrada, rep el suport i l’aquiescència de las persones i els sectors socials, que rebran els seus beneficis.
El consens polític ja no era tan previsible, i molt menys en aquest moments preelectrorals. Govern i oposició comparteixen el mèrit de que el pragmatisme hagi inspirat la seva actuació. Ambos han estat conscients que treballar conjuntament per la resolució els problemes reals, els hi va bé.
Han aplicat aquella màxima que diu: “els problemes no s’han de resoldre per a que et votin, sinó que et votaran perquè els resols”. Potser, que l’oposició, que fan Mas i els seus, l’apliqués més sovint, enlloc de practicar el catastrofisme en el que s’estan refugiant, per amagar la seva manca d’alçada de mires, o desorientació política.
Les quasi 40 mesures, totes elles quantificades, temporalitzades i amb el seu pressupost, son les que li confereixen la credibilitat necessària per assolir els seus objectius.
Objectius que s’estructuren al voltant de les cinc línies d’actuació, como ara:
1) Millorar l’accés a l’habitatge, especialment del joves
2) Millorar la qualitat del parc d’habitatges
3) Millorar l’allotjament a la gent gran i de les persones amb discapacitats
4) Prevenir l’exclusió social residencial
5) Garantir un habitatge digne i adequat per a les llars mal allotjades
Els objectius no tant sols son ambiciosos sinó també lloables, i a més a més, la forma d’aconseguir-ho es congruent amb ells.
En la resolució d’aquest problema es requereix el concurs, la col·laboració i , fins i tot, la complicitat de totes les administracions i sectors privats ( promotors, amb ànim de lucre, cooperatives, fundacions, etc., constructors, agents immobiliaris, entitats financeres, fons d’inversió immobiliària) i dels agents social (entitats sense ànim de lucre, sindicats, col·legis professionals). Tot un encert.
Es molt bó que el President Montilla s’hagi posat mans a la feina i complint la declaració que va fer en el debat d’investidura, ara fa menys de quatre mesos, hagi fet de la política d’habitatge una de les prioritats del seu Govern. I que també ho hagi fet posant en pràctica la seva oferta de “ma estesa”, que recordo abasta també a temes com les infraestructures, la immigració i la recerca i el desenvolupament.
Que el problema n’és complex i difícil de resoldre, és evident. Si hagués estat fàcil, ja hauria estat resolt.
Per això, ens hem de alegrar que el Govern de Catalunya s’hagi posat mans a la feina, per abordar el tema de l’habitatge. Però sobretot que ho faci amb una proposta de Pacte Nacional per l’Habitatge 2006-2017, que només esser presentada ja ha generat un ampli consens social i polític.
El consens social apareix como evident. L’anunci d’una proposta que cerca la resolució d’un problema tant sentit com aquest, d’entrada, rep el suport i l’aquiescència de las persones i els sectors socials, que rebran els seus beneficis.
El consens polític ja no era tan previsible, i molt menys en aquest moments preelectrorals. Govern i oposició comparteixen el mèrit de que el pragmatisme hagi inspirat la seva actuació. Ambos han estat conscients que treballar conjuntament per la resolució els problemes reals, els hi va bé.
Han aplicat aquella màxima que diu: “els problemes no s’han de resoldre per a que et votin, sinó que et votaran perquè els resols”. Potser, que l’oposició, que fan Mas i els seus, l’apliqués més sovint, enlloc de practicar el catastrofisme en el que s’estan refugiant, per amagar la seva manca d’alçada de mires, o desorientació política.
Les quasi 40 mesures, totes elles quantificades, temporalitzades i amb el seu pressupost, son les que li confereixen la credibilitat necessària per assolir els seus objectius.
Objectius que s’estructuren al voltant de les cinc línies d’actuació, como ara:
1) Millorar l’accés a l’habitatge, especialment del joves
2) Millorar la qualitat del parc d’habitatges
3) Millorar l’allotjament a la gent gran i de les persones amb discapacitats
4) Prevenir l’exclusió social residencial
5) Garantir un habitatge digne i adequat per a les llars mal allotjades
Els objectius no tant sols son ambiciosos sinó també lloables, i a més a més, la forma d’aconseguir-ho es congruent amb ells.
En la resolució d’aquest problema es requereix el concurs, la col·laboració i , fins i tot, la complicitat de totes les administracions i sectors privats ( promotors, amb ànim de lucre, cooperatives, fundacions, etc., constructors, agents immobiliaris, entitats financeres, fons d’inversió immobiliària) i dels agents social (entitats sense ànim de lucre, sindicats, col·legis professionals). Tot un encert.
Es molt bó que el President Montilla s’hagi posat mans a la feina i complint la declaració que va fer en el debat d’investidura, ara fa menys de quatre mesos, hagi fet de la política d’habitatge una de les prioritats del seu Govern. I que també ho hagi fet posant en pràctica la seva oferta de “ma estesa”, que recordo abasta també a temes com les infraestructures, la immigració i la recerca i el desenvolupament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada