“Hem vist com CiU demanava un estat propi per a Catalunya” els hi va dir Josep Piqué en el Parlament. En aquell moment, vaig poder visualitzar-ne les dues animes, la nacionalista i la centre dreta, que viuen i conviuen dins d’aquest grup parlamentari.
D’una banda, Mas i alguns membres situats en les primeres bancades de l’hemicicle, ho negaven amb el cap, conscients que no els hi va bé que es faci públic aquest plantejament. Doncs, els allunya de la centralitat social que necessiten recuperar. Si es que volen tornar a governar Catalunya algun dia.
D’altra banda, en els escons de la “muntanya” - li diem així perquè per arribar s’ha de pujar – s’hi assentia, també amb el cap, la correcció d’aquesta sentencia.
Feia molt poc temps, que s’havien quedat tot sols en una votació. Potser es un dels resultat d’aquesta no resolta dualitat. Es van oposar a una resolució, de la resta de la Cambra Catalana que cercava recollir l’esperit de la proposta dels agents econòmics feta al acte de IESE i assegurar que l’Aeroport del Prat fos una infraestructura potent, amb una gestió àgil, eficient, descentralitzada i d’acord amb les necessitats del nostre teixit econòmic. Si van oposar al·legant que era poc exigent des del punt de vista nacionalista.
En nom de Catalunya cada cop més s’allunyen dels catalans i de la seva realitat.
L’ànsia per erosionar i dividir l’actual Govern de Catalunya, mitjançant l’assetjament a ERC en una absurda competència per veure qui es més nacionalista, es un parany que ells mateixos estan fabricant i del que tenen difícil sortir-ne sense, clarificar abans quina de les dues animes acaba guanyant. Per aquest camí poden perdre “bous i esquelles”, que en política es el mateix que “perdre centralitat i credibilitat”, com els hi va retreure el President Montilla.
Han de resoldre aquesta dicotomia espiritual ràpidament, perquè el país i la seva gent no els esperaran, ni els esperen. Haurien de saber que per travessar el desert de l’oposició necessiten tenir i oferir uns objectius clars, o cap el sobiranisme o cap el centre dreta. Abans, des del govern, es podien permetre practicar l’ambigüitat, perquè administraven el pressupost, ara ja no. Això es el que els impel·leix a haver de prendre un posició menys ambigua.
Alguns dels ideòlegs mediàtics prediquen des de les seves tribunes, que la solució esta en caminar vers el sobiranisme i allunyar-se del centre dreta. A això es resisteix, sense massa èxit, en Duran Lleida. El seu dilema es continuar tancant-se en el seu nirvana nacionalista, petit i confortable, o frustrar a tots aquells que han excitat amb ell.
Que no van ben orientats, s’ha vist amb aquest ple sobre el desplegament de l’Estatut, que es van entestar en realitzar.
D’una banda, Mas i alguns membres situats en les primeres bancades de l’hemicicle, ho negaven amb el cap, conscients que no els hi va bé que es faci públic aquest plantejament. Doncs, els allunya de la centralitat social que necessiten recuperar. Si es que volen tornar a governar Catalunya algun dia.
D’altra banda, en els escons de la “muntanya” - li diem així perquè per arribar s’ha de pujar – s’hi assentia, també amb el cap, la correcció d’aquesta sentencia.
Feia molt poc temps, que s’havien quedat tot sols en una votació. Potser es un dels resultat d’aquesta no resolta dualitat. Es van oposar a una resolució, de la resta de la Cambra Catalana que cercava recollir l’esperit de la proposta dels agents econòmics feta al acte de IESE i assegurar que l’Aeroport del Prat fos una infraestructura potent, amb una gestió àgil, eficient, descentralitzada i d’acord amb les necessitats del nostre teixit econòmic. Si van oposar al·legant que era poc exigent des del punt de vista nacionalista.
En nom de Catalunya cada cop més s’allunyen dels catalans i de la seva realitat.
L’ànsia per erosionar i dividir l’actual Govern de Catalunya, mitjançant l’assetjament a ERC en una absurda competència per veure qui es més nacionalista, es un parany que ells mateixos estan fabricant i del que tenen difícil sortir-ne sense, clarificar abans quina de les dues animes acaba guanyant. Per aquest camí poden perdre “bous i esquelles”, que en política es el mateix que “perdre centralitat i credibilitat”, com els hi va retreure el President Montilla.
Han de resoldre aquesta dicotomia espiritual ràpidament, perquè el país i la seva gent no els esperaran, ni els esperen. Haurien de saber que per travessar el desert de l’oposició necessiten tenir i oferir uns objectius clars, o cap el sobiranisme o cap el centre dreta. Abans, des del govern, es podien permetre practicar l’ambigüitat, perquè administraven el pressupost, ara ja no. Això es el que els impel·leix a haver de prendre un posició menys ambigua.
Alguns dels ideòlegs mediàtics prediquen des de les seves tribunes, que la solució esta en caminar vers el sobiranisme i allunyar-se del centre dreta. A això es resisteix, sense massa èxit, en Duran Lleida. El seu dilema es continuar tancant-se en el seu nirvana nacionalista, petit i confortable, o frustrar a tots aquells que han excitat amb ell.
Que no van ben orientats, s’ha vist amb aquest ple sobre el desplegament de l’Estatut, que es van entestar en realitzar.
Un ple en el que a més de constatar que era prematur i oportunista, ja que desprès de demanar, passat el referèndum del 18 de Juny, que no es desplegues fins que no fossin ells al Govern, ara volen exigir al Govern d’en Montilla que faci en 13 setmanes allò que no van saber, poder o voler fer en 23 anys, desplegar l’Estatut, el Govern va explicar i documentar com de correctament estava avançant el procés.
Però, sobretot, el que ha comportat aquet ple ha estat el fracàs més absolut de les tesis sobiranistes, les de CiU i també les d’ERC.
Però, sobretot, el que ha comportat aquet ple ha estat el fracàs més absolut de les tesis sobiranistes, les de CiU i també les d’ERC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada