Una ocurrència improvisada

Per abordar la negociació de la reforma laboral amb èxit, primer era imprescindible que es recuperés la confiança entre CEOE, CCOO i UGT.

El important acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva de 2010, 2011 i 2012 assolit, ajuda, i molt, a superar el "mal rotllo" que tenien entre elles, des de que es van trencar les negociacions el juliol de 2009.

Un acord que ha suposat una important aportació i aposta per l'estabilitat i la serenitat econòmica, just en el moment que la histèrica reacció dels mercats de valors s’estava traslladant de manera histriònica a la vida política i social, per part de l’oposició del PP.

Recuperat el clima negociador entre els agents socials i en base al document lliurat pel Govern, s'ha iniciat oficialment la negociació de les reformes laborals, que han d'acompanyar les altres transformacions estructurals (les financeres o les productives) que són aquelles que ens permetran construir la recuperació econòmica.

“Les línees d’actuació en el mercat de treball, per a la seva discussió amb els interlocutors socials en el mar del diàleg social” cerca assolir el següents objectius
1. Afavorir la creació d'ocupació i reduir la desocupació
2. Reduir la dualitat, la segmentació i la temporalitat del nostre mercat de treball.
3. Augmentar les capacitats i les oportunitats d'ocupar-se de les persones aturades.
4. Augmentar la flexibilitat interna de les empreses.
5. Ampliar les oportunitats d'ocupació i la capacitat d'integració laboral dels joves, en especial als de menys formació.

Semblaria que després d'haver-lo reclamat amb tanta insistència, tots els partits remarien al seu favor. Doncs, no.

Excepte els socialistes, la resta de partits han procedit a intentar desqualificar-lo, això sí sense oferir cap alternativa.

Bé això no és del tot exacte, Artur Mas va tenir una errònia ocurrència, mancada de sensibilitat social, d’eficiència economia i de rigor conceptual, i filla de la improvisació, el conjunturalisme electoral i l’oportunisme polític.

La seva ocurrent proposta de rebaixar, a 20 dies per any de servei, el cost de l’acomiadament per l’empresa, i que l’Estat subvencioni la resta de la indemnització. Amb ella ha posat en evidencia la inconsistència d’uns plantejaments construïts des del desinterès i del desconeixement del que suposen i, allò que em sembla més preocupant, des de l’adhesió cega a uns principis i criteris que intenten culpabilitzar als drets socials de la crisi econòmica.

De forma simplificada, i a risc de perdre una part de l’exigible exactitud, es pot afirmar que el nostre ordenament laboral estableix que si un empresari pren l’iniciativa de rescindir unilateralment un contracte treball, s’estableix una indemnització que com a màxim arriba als 20 dies per any treballat. Sempre que hi hagi darrera una causa raonable y objectiva per fer-ho.

I es reserva la indemnització de 45 dies per anys de servei exclusivament si no hi existeixen aquestes causes o s’observa dol o frau en l’actitud empresarial.

Per últim, la llei - com així ha de ser - no regula res pels casos de mutu acord. En aquest supòsits les parts estableixen lliuren el pacte que volen. Aquest és el supòsit més habitual, tant individualment com col·lectivament, en el que les empreses o els empresaris opten per abonar indemnitzacions superiors a les legalment estipulades a fi obtenir-ne l’acord i amb ell la certesa de l’objectiu perseguit.

Vist això, es comprendrà que en el fons - i la forma - aquesta insolidària proposta (ocurrència) suposa que no s’ajuda a les empreses que es veuen en la necessitat d’acomiadar a persones que treballen per ella, sinó que tots – no oblidem que Hisenda som tots – hauríem de rascar-nos las butxaca per subvencionar a qui efectues acomiadaments improcedents, és a dir, sense tenir-ne cap raó que pugui justificar el perjudici que causen amb la seva unilateral actuació.

Com és pot observar, la proposta de subvencionar els acomiadaments no s’aguanta.

Esmerçar diners públics per finançar excessos privats és una equivocació total. Només es pot explicar, que no justificar, si es vol pretén acontenta a tothom, al preu de no resoldre res.

Per això si és vol afavorir un bon acord en matèria laboral, que sigui útil per sortir de la crisi, ens cal més col·laboració de tothom i menys ocurrències i intromissions en la negociació.