La reforma de les pensions i la seva gestió

La reforma de les pensions està demostrant que tant important és el que es proposa, com de quina manera es gestiona.

El Pacte de Toledo és el instrument més intel·ligent i útil del que s'ha dotat la societat espanyola per fer fracassar les negres profecies que es feien sobre el futur de es pensions, segons les quals fa 5 anys (el 2005) que havia d'haver fet fallida el sistema públic.

Les profecies no s’han complert i , fins i toto, és pot afirmar que ha succeït tot el contrari.

El secret ha estat en prendre les mesures adequades amb temps suficient. Reformar el sistema de forma gradual i consensuada. I sense electoralisme

Fruit d’aquest encert, avui, no hi cap risc per les pensions actuals. La solvència del sistema públic pensions està garantida com a mínim fins al 2030, la Seguretat Social té un fons de reserva amb més de 60.000 milions d'euros i manté el superàvit en els seus comptes, malgrat la crisi.

Si no hi ha perill a curt i mig termini, per què el govern proposa la seva reforma? Doncs perquè no hi ha perill, però si hi ha riscos.

Uns riscos derivats de factors estrictament demogràfics: la allargament de l'esperança de vida – la segona més llarga del mon , l’arribada a la edat de jubilació de la nombrosa generació del “baby-boom” dels anys 60 i la baixa de la natalitat actual.

Es tracta de preveure quines efectes produiran aquest factors sobre els ingressos i les despeses i establir ara les reformes per que dintre de 20 anys, continuï sent viable el manteniment de la solidaritat intergeneracional (dels que treballen amb els que han treballat) en la que es basa el sistema.

El govern tenia l’obligació moral i legal d’aportar la seva proposta. Moral per què no fer-ho li podia resulta més còmode, però era absolutament irresponsable. Fent ulls clucs als problemes no s’arreglen, s’espatllen més. I obligació legal per què la resta de partits al Congrés, a diferència del que es venia fent, van acordar que el govern aportes un document.

Aquestes són les raons - i no pas la fallida dels sistema, un caprici o una improvisació d’última hora com alguns s’entesten a dir - que han portat al Govern ha aprovar el “document sobre la revisió del Pacte de Toledo”, al efecte de sotmetre-ho a la consideració i acord de tota la cambra.

Un document en el que analitza i fa propostes - en concret, 40 - al llarg de 46 pagines al voltant de temes com:
- Modificacions en las cotitzacions socials
- Reserves
- Previsió Social Complementaria
- Impacte de gènere en el Sistema de Protecció Social
- Sistemas alternatius de cotització:Mutualitats públiques i privades
- Culminació de la separació de les fonts de finançament:
o aspectes pressupostaris
o aspectes legals
o aspectes organitzatius
- Prestacions:
o pensió d’orfandat i viduïtat
o incapacitat
o edat de jubilació
o jubilació

En un tema d’alta sensibilitat social i política com el de les pensions, per molt bé que ho facis tot, si en una de las seves parts es produeixi un conflicte o una greu discrepància, el tot perd importància. Ja pots escarritxar-te a explicar totes les raons i mesures, aquest tema s’ho emporta tot per endavant i el debat es polaritza i es polititza. Això és el que ha succeït amb l’allargament de l’edat de jubilació dels 65 al 67 anys. S’ho està portant tot per endavant!

Per això, cal reconduir-ho. No ens podem permetre el luxe de fer descarrilar allò que és el més important: continuar reformant el sistema públic de seguretat social, de forma gradual i consensuada, per garantir-ne la seva justícia i equitat social així com la seva solvència econòmica a llarg termini.

Vagi pel davant de que jo crec que necessiterem allargar el temps de contribució i millorar la recaptació per que no és desequilibrin els comptes, doncs hi haurà més pensionistes, afortunadament viuran més i també haurem de continuar millorant les pensions, això farà que el cost global de les pensions continuï pujant.

Però també defenso que s’ha de començar a observa el tema amb una perspectiva diferent.

Ha de prosperar un cert canvi de lògica, que faci que passem a considerar que la sostenibilitat del sistema no es fonamenta exclusivament en la relació entre ocupats i pensionistes, sinó entre el grau de riquesa del país i el cost de les pensions. Doncs allò que resulta substancial no és solsamènt el nombre de persones que treballen, si no la productivitat del teixit econòmic en el que ho fan.

Una econòmica de més valor afegit és més garantia de sosteniment de les pensions que no pas una economia basada en el treball manual, que necessita per cobrir els objectius d'una carrera demogràfica permanent cap endavant, que no sembla el més sostenible des del punt de vista planetari.

Avui, si no recordo malament, el cost de la factura de les pensions no arriba al 10% del PIB, es a dir que independentment de la forma com es recapta, la primera constatació es que els seu cost es assumible per l’economia. És a dir, hi ha recursos per finançar-les.

Més gent i més esperança de vida faran pujar la factura de les pensions, ara bé, pujarà tan ràpid com creix l’economia real? o ho farà molt més ràpid?
- Si puja al mateix ritme, o fins i tot més a poc a poc, el cost de la factura de les pensions sobre el PIB serà igual o menor.
- Per contra si puja més ràpid, aleshores s'haurà de determinar fins quin percentatge del PIB es considera adient i possible destinar al finançament de les persones inactives, que han contribuït al llarg de la seva vida a finançar els sistema públic de pensions. El 11%, el12%, el 13% o quin percentantge?

Tan en un cas com en l’altre, res no impedeix que s’analitzi si és possible un altre forma d’obtenir-ne els recursos per “quadrar aquest cercle”. No ens podem tancar en una única solució: allargar en dos anys l’edat màxima. S’ha d’actuar sobre tots el factors que fan - o en el futur poden fer - possible complir aquestes necessitats de forma gradual i consensuada

Fins ara las cotitzacions socials s’apliquen sobre un dels factors creadors de riquesa: la ma d’obra. Però hi ha altres elements (capital, coneixement,...) que cada vegada tenen més importància en la generació de riquesa que no “cotitzen a la Seguretat Social”. Des d’aquesta perspectiva les cotitzacions socials empresarials son regressives, obligant a fer més esforç a qui menys riquesa genera (les empreses intensives en ma d’obra).

En tot cas, la complexitat i la importància del tema obliga a tothom ( partits polítics, agents socials i govern) a d'actuar amb lleialtat, serenitat i flexibilitat. Han d’estar disposats a assumir canvis en el seus plantejaments inicials en bé d’un consens global al voltant de reformes efectives.

Si actuen així, hi haurà una nova versió del Pacte de Toledo que ajudarà a ser mes just i sostenible el sistema de pensions. I possiblement veurem cóm no es modifica l’edat jubilació als 65. Això sí, es continuarà en la línea de penalitzar la seva anticipació, que ja està produint un augment de la edat mitja a la que la gent deixa de treballar que es avui és situa en el 63,2 anys, (6 mesos més que fa 4 anys) i per arrodonir-ho s’incrementin els estímuls per a què qui vulgui, i pugui, retardi la seva jubilació.