Més d'una cosa.

La corrupció no ho és tot, però ho tapa tot. A vegades fins i tot les solucions a la mateixa

Aquests dies a compte d'ella, els altres temes i preocupacions sembla que no existeixin. És més, si algú decideix actuar, parlar o proposar un altre tema corre dos perills: caure en la més absoluta indiferència o, per contra, aparèixer com a sospitós de pretendre defugir el tema.

Com ja fa mil·lennis d'anys que l'espècie humana té la capacitat de fer més d'una cosa a la vegada, no hi ha cap inconvenient per a que l'atenció i la construcció de solucions als problemes de la crisi econòmica no siguin compatibles, al temps, amb abordar els que origina la corrupció.

Per això està molt bé, que el President Montilla, es reuneixi amb els que afectats de Lear, o que es presentin uns Pressupostos de la Generalitat que utilitzin la capacitat d'endeutament per lluitar contra la crisi i que al mateix temps s'emprengui una acció decidida contra la corrupció.

En aquest sentit resulta edificant que es demani perdó a la ciutadania pels nefastos efectes que la corrupció està projectant sobre la vida pública del país. Aquest acte d'humilitat i contrició cobra més valor si, com és el cas, es fa des de i per la responsabilitat institucional que es té, però al temps s'acompanya d'una sèrie de mesures que s'han pres i que seguiran prenent-se.

I contrasta en gran manera amb l'actitud d'una part de la coalició nacionalista més interessada a assenyalar als altres, perquè siguin els "paguin el plat", que a explicar aquells assumptes en els que resulten afectats o en plantejar-ne mesures.

Seria una equivocació i una temeritat criminalitzar tot allò que es relacioni urbanisme i poders públics, com també ho seria no abordar serena i profundament la solució del riscos que es deriven de la seva (mala) gestió i sobretot en temps d'alta especulació financera.

Per això les actuacions que es prenguin han de formular atacant una de les seves arrels: el finançament dels Ajuntaments "penja" excessivament del urbanisme

Amb l'eliminació de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) per part del PP, en nom del seu foment, es va aconseguir l'efecte contrari, es desincentivà als Ajuntaments de la seva promoció. Amb això, les tres principals fonts d'ingressos per als Municipis es van reduir a: la participació en els comptes de les administracions superiors (Estat i Generalitat), les taxes per serveis municipals (neteja, enllumenat, etc.) Que com a màxim poden cobrir els despeses que generen i les relacionades amb la propietat i la promoció de l'habitatge (IBI, llicències de construcció).

Així doncs, el urbanisme i la seva gestió és quasi l'única activitat econòmica que els permet a les Corporacions captar inversions i obtenir ingressos per abordar les transformacions que les ciutats i pobles han de fer. És a dir que en aquestes operacions s'ha de produir d'una banda, un benefici econòmic, perquè hi hagi inversors, i de l'altra, una redistribució social d'una part.

Per assolir la part positiva i vorejar els riscos en la gestió urbanística la transparència és imprescindible i el control públic i social, insubstituïble. I això abans, durant i després de l'aprovació i execució del projecte urbanístic per això és més que correcte, que es publiquin tots els convenis (contrapartides) que la ciutat rep en cada requalificació, encara que sigui una modificació parcial.

Ara bé cal anar més enllà i donar-los als Ajuntaments instruments per actuar contra l'especulació - derivada de retards injustificats en l'execució o de transaccions oportunistes -, com per exemple, que poguessin recuperar els béns i terrenys públics venuts en subhasta si es pretén especular amb ells, mitjançant el dret de recompra per un preu equivalent al de venda més l'IPC.

Els especuladors es queixessin, els promotors i constructors seriosos, no.