Indignats, no desmoralitzats

És normal i positiu que estem indignats, en cas contrari voldria dir que l'apatia, la descreença, i la desmoralització s'han imposat i que la falta d'ètica dels que corrompen i dels qui es deixen corrompre ha triomfat.

Per això estic indignat, però ni puc ni vull estar desmoralitzat.

I tinc raons per no estar desmoralitzat:
- El sistema democràtic ha funcionat
- Han estat els mecanismes institucionals (judicatura i policia) els que han posat en evidencia aquest casos de suposada corrupció.
- Crec en la justícia i confio que es farà justícia i pagaran els culpables, amb totes les garanties i respecte a la presumpció d’innocència que siguin necessàries, però sabent que finalment “el que l’hagi fet ho pagarà”

I, a més a més, tampoc vull estar desmoralitzat:
- Perquè no s’ho mereixen les milers i milers de persones que estan desenvolupant càrrecs públics com a servei a la gent i no servint-se de la gent.
- Perquè no els hi vull donar aquest gust als corromputs i als corruptors.
- Perquè no vull obrir la porta als populistes

Soc dels que crec que les notícies d'aquests dies sobre Millet i Montull, primer, i sobre Alavedra, Prenafeta, Garcia, Muñoz i altres són dos "torpedes a la línea de flotació" de la moral pública.

Els dos casos (Palau de la Música i Pretòria) no són iguals. Aquest últim apunta cap a unes pràctiques d'enriquiment individual, però no s’entreveu cap deriva vers un possible finançament irregular de partits, a diferencia del que succeeix amb el saqueig al Palau i la transferència de més de 600.000€ a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.

Malgrat això, en el dos casos el dany infligit a institucions i administracions, al apropiar-se d'elles i d'una part dels seus recursos, depassa de bon tros el menyscapte econòmic produït. Per això l'acció de la justícia és necessària, però insuficient, hi ha danys polítics que requereixen de respostes des de la política.

Respostes que deixin clar que "no tots els polítics són iguals", com reclamava el President Montilla, i també que milers de persones estan desenvolupant tasques públiques de manera honesta. La ciutadania ens ha de veure i percebre que practiquem una “tolerància zero” amb la corrupció, si volem recuperar la seva confiança. I això ho hem de fer sense miraments per més desconcert tristesa i dolor que ens pugui generar el fet que aquestes pràctiques les puguin dur a terme persones que coneixem.

I en aquest sentit, la ràpida i contundent reacció del PSC, anunciant a les dues hores d’iniciat el registre de l’Ajuntament de Santa Coloma que “es suspendria de militància a les persones que resultessin imputades, per que aquestes practiques son incompatibles amb el Partit” i complint-lo, no sols és exemplar i adequada, sinó que encara contrasta més amb les dubitacions, intents de “espolsar-se les puces”, mirar cap un altre costat que han exhibit els portantveus de CiU, Felip Puig i Oriol Pujol.

Del sainet sobre si retornaran, o no, els diners destinats a la cultura que han acabat en les arques de la seva Fundació...d’això, millor que ni hem parlem! És l’exemple del que no s’ha de fer, si es vol generar confiança en la política.

A més a més del que facin els partits politics en el seu funcionament intern, caldrà trobar les mesures adequades que comportin el increment de la transparència, així com la millora del control administratiu, policial o judicial de les institucions d’actuacions i transaccions per evitar, detectar, amb més anticipació, i sancionar fets similars, si es produeixen fets delictius.

Sense paroxismes ni teatralitzacions excessives i interessades, reconeixent que hem avançat molt en la lluita contra la corrupció, mitjançant els canvis en la legislació penal i urbanística, amb la creació de fiscalies i unitats antiorrupció, la dotació de més i millor recursos als cossos i forces de seguretat, que hem impulsat els socialistes des del govern central o el de Catalunya quan hem tingut la responsabilitat.

Però aquestes situacions ens demostren que encara queden escletxes per les que s’han colat les actuacions impulsades per l’ambició i la cobdícia d’unes persones, i que caldrà analitzar i aplicar quines mesures fan falta per segellar-les d’una forma encara més eficaç.

Sent conscient que la condició humana juntament amb grans virtuts, també produeix aquestes excrescències. I que, possiblement, altres intentaran aprofitar-se de lo públic per satisfer els seus interessos privats. I ens continuaran posant a prova.

Indignació, sí, desmoralització, no!