" Doctor! Oi que no ens farem mal? ". És la pregunta que, en un conegut acudit, li inquireix el client al dentista, abans que iniciï una extracció dental i mentre amb la seva mà el té agafat per un de les parts més doloroses del cos.
Això és el que hauríem de fer amb el debat i acord sobre el sistema de finançament de les comunitats autònomes, no prendre mal.
Aquesta negociació pot fer-se i ha de fer-se, però ben encarrilada.
Com en tota negociació, apareixeran propostes que respondran a formes, criteris i , sobretot, interessos diferents. No hi ha que escandalitzar-se ni dramatitzar per això, ni per la contraposició d'idees i arguments. Tot forma part de la lògica de la negociació. Al que sí hem de témer és a l'exageració, la demagògia i la confrontació total.
Fa temps, que les estratègies de negociació es basen que guanyin els dos amb l'acord, no en la derrota de l'altre. Però tenim molts dirigents polítics, i no polítics, que utilitzen les velles pràctiques i no creuen que han guanyat sinó el veuen derrotat. Aquest és el risc a evitar.
Es necessita, de tothom, un esforç addicional de transparència i claredat, doncs el tema és complex i ardu. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals serveix a aquesta finalitat, perquè ajuden a determinar, de forma objectiva, la situació inicial. No obstant, no convindria caure en el parany d'enredar-se a discutir sobre elles, sinó concentrar-se en els objectius a assolir.
Si l'acord suposa un avenç en el sentit que la solidaritat interregional s'aproximi al principi de pagar per la renda i rebre per les persones. Si el sistema fiscal de les autonomies amplia la seva base i la seva participació en tots els tipus d'impostos, per evitar que pivoti majoritàriament sobre un factor econòmic, com és la construcció. Si hi ha factors d'índole social com l'educació, la salut i la protecció social que són anivellats. Si parlem d'això i així, la gent ho entén i fins i tot el comparteix.
Si no es fa així, ens farem mal.
Això és el que hauríem de fer amb el debat i acord sobre el sistema de finançament de les comunitats autònomes, no prendre mal.
Aquesta negociació pot fer-se i ha de fer-se, però ben encarrilada.
Com en tota negociació, apareixeran propostes que respondran a formes, criteris i , sobretot, interessos diferents. No hi ha que escandalitzar-se ni dramatitzar per això, ni per la contraposició d'idees i arguments. Tot forma part de la lògica de la negociació. Al que sí hem de témer és a l'exageració, la demagògia i la confrontació total.
Fa temps, que les estratègies de negociació es basen que guanyin els dos amb l'acord, no en la derrota de l'altre. Però tenim molts dirigents polítics, i no polítics, que utilitzen les velles pràctiques i no creuen que han guanyat sinó el veuen derrotat. Aquest és el risc a evitar.
Es necessita, de tothom, un esforç addicional de transparència i claredat, doncs el tema és complex i ardu. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals serveix a aquesta finalitat, perquè ajuden a determinar, de forma objectiva, la situació inicial. No obstant, no convindria caure en el parany d'enredar-se a discutir sobre elles, sinó concentrar-se en els objectius a assolir.
Si l'acord suposa un avenç en el sentit que la solidaritat interregional s'aproximi al principi de pagar per la renda i rebre per les persones. Si el sistema fiscal de les autonomies amplia la seva base i la seva participació en tots els tipus d'impostos, per evitar que pivoti majoritàriament sobre un factor econòmic, com és la construcció. Si hi ha factors d'índole social com l'educació, la salut i la protecció social que són anivellats. Si parlem d'això i així, la gent ho entén i fins i tot el comparteix.
Si no es fa així, ens farem mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada