“S’ha de fer, però s’ha de fer bé”. Aquesta va ser la meva resposta, quan em van preguntar sobre la línia elèctrica de 400 kV. de Sentmenat a Baixàs, la primera vegada que vaig anar a Girona en la meva condició de Conseller de Treball i Indústria, a principis de 2004.
Ràpidament aquesta resposta va rebre crítiques. Majoritàriament provenien de àmbits propers a ICV-EUiA i ERC, els altres partits que formaven part del Govern que presidia Pasqual Maragall.
Aleshores les critiques o bé qüestionaven la necessitat o bé intentaven instrumentalitzar el Pacte del Tinell, que condicionava la definició de les línies d’alta tensió a la formulació d’un Pla de la Energia, per oposar-s’hi.
El Pla de la Energia 2006-2015 es va aprovar pel Govern a l’octubre del 2005 i en ell, es deia al referir-se “al projecte de la nova línia elèctrica de transport plantejat pels estats espanyol i francès”: ...En tot cas, aquesta opció hauria de contemplar una avaluació acurada que garantís el mínim impacte ambiental, sense descartar cap possible traçat, incloent la possibilitat de soterraments”. És a dir, es deia que s’entenia per fer-la bé.
Les raons per fer la línia elèctrica eren, i encara són, unes de caràcter general i les altres específiques de la zona.
Les raons de caràcter general que justifiquen la necessitat de dur a terme el reforçament de la xarxa elèctrica catalana - de la que aquest projecte n'és una de les actuacions - es sustenten en un seguit d’objectius:
- Garantir l’abastament del subministrament als usuaris;
- Millorar la qualitat del subministrament;
- La gestió d’un model de generació desconcentrat on les energies renovables necessàriament incrementin la seva importància;
- Incrementar-ne la capacitat d’interconnexió amb la resta d’Europa.
Dins del mateix Pla es poden trobar també les raons específics per a justificar aquesta infraestructura elèctrica, com ara:
- La necessitat de reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques gironines, atesa la crítica situació actual.
- Les necessitats futures d’alimentació del TGV.
La Plataforma NO a la MAT i la Associació de Municipis contra la línia de Molt Alta Tensió (AMMAT), impulsada i majoritàriament sostinguda per Ajuntaments presidits per CiU, han estat negant la necessitat de la línia. Amb la seva actitud han impedint avançar conjuntament des de Catalunya en la definició d’un projecte que fos assumible, tècnicament, mediambientalment, territorialment i socialment.
Tantes vegades com vàrem intentar des del Departament de Treball i Industria definir-ne i negociar una proposta, va ser boicotejada des de fora, pels opositors, i menystinguda des de dintre, pel socis d’ICV-EUiA i ERC. Certament, tampoc REE i RTE van estar emetens a participar i facilitar la solució del problema.
Als tècnics d’aquestes grans empreses elèctriques els hi costa molt baixar al territori a negociar. Prefereixen que, per manca d’acord, el govern acabi declarant la utilitat pública de la instal·lació. Així no tenen que negociar. Coneixent aquesta pràctica, destaca encara més "la gran capacitat estratègica" del opositors a la línia!!.
Els dos primers trams – Sentmenat-Bescanó i Bescanó-Santa Llogaia – podien definir-se aquí, però la interconnexió requeria de l’acord entre els Governs espanyol i francès. El nostre criteri és que la connexió s’havia de fer seguint el corredor que incorpora les altres grans infraestructures (Autopista, Nacional, corredor ferroviari i AVE), és a dir per Portbou-Le Perthus. Fins i tot, es van fer gestions per aconseguir que aquells que foradaven els Pirineus, per fer passar l’AVE, fessint també les galeries necessàries per fer-ne passar el cables soterrats, en aquest part del trajecte elèctric.
A França, com aquí, les Plataformes Non a la THT i Ajuntaments opositors van practicar una actitud d'oposició a tot. D'exercici de la cultura del "no", o el nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).
Ràpidament aquesta resposta va rebre crítiques. Majoritàriament provenien de àmbits propers a ICV-EUiA i ERC, els altres partits que formaven part del Govern que presidia Pasqual Maragall.
Aleshores les critiques o bé qüestionaven la necessitat o bé intentaven instrumentalitzar el Pacte del Tinell, que condicionava la definició de les línies d’alta tensió a la formulació d’un Pla de la Energia, per oposar-s’hi.
El Pla de la Energia 2006-2015 es va aprovar pel Govern a l’octubre del 2005 i en ell, es deia al referir-se “al projecte de la nova línia elèctrica de transport plantejat pels estats espanyol i francès”: ...En tot cas, aquesta opció hauria de contemplar una avaluació acurada que garantís el mínim impacte ambiental, sense descartar cap possible traçat, incloent la possibilitat de soterraments”. És a dir, es deia que s’entenia per fer-la bé.
Les raons per fer la línia elèctrica eren, i encara són, unes de caràcter general i les altres específiques de la zona.
Les raons de caràcter general que justifiquen la necessitat de dur a terme el reforçament de la xarxa elèctrica catalana - de la que aquest projecte n'és una de les actuacions - es sustenten en un seguit d’objectius:
- Garantir l’abastament del subministrament als usuaris;
- Millorar la qualitat del subministrament;
- La gestió d’un model de generació desconcentrat on les energies renovables necessàriament incrementin la seva importància;
- Incrementar-ne la capacitat d’interconnexió amb la resta d’Europa.
Dins del mateix Pla es poden trobar també les raons específics per a justificar aquesta infraestructura elèctrica, com ara:
- La necessitat de reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques gironines, atesa la crítica situació actual.
- Les necessitats futures d’alimentació del TGV.
La Plataforma NO a la MAT i la Associació de Municipis contra la línia de Molt Alta Tensió (AMMAT), impulsada i majoritàriament sostinguda per Ajuntaments presidits per CiU, han estat negant la necessitat de la línia. Amb la seva actitud han impedint avançar conjuntament des de Catalunya en la definició d’un projecte que fos assumible, tècnicament, mediambientalment, territorialment i socialment.
Tantes vegades com vàrem intentar des del Departament de Treball i Industria definir-ne i negociar una proposta, va ser boicotejada des de fora, pels opositors, i menystinguda des de dintre, pel socis d’ICV-EUiA i ERC. Certament, tampoc REE i RTE van estar emetens a participar i facilitar la solució del problema.
Als tècnics d’aquestes grans empreses elèctriques els hi costa molt baixar al territori a negociar. Prefereixen que, per manca d’acord, el govern acabi declarant la utilitat pública de la instal·lació. Així no tenen que negociar. Coneixent aquesta pràctica, destaca encara més "la gran capacitat estratègica" del opositors a la línia!!.
Els dos primers trams – Sentmenat-Bescanó i Bescanó-Santa Llogaia – podien definir-se aquí, però la interconnexió requeria de l’acord entre els Governs espanyol i francès. El nostre criteri és que la connexió s’havia de fer seguint el corredor que incorpora les altres grans infraestructures (Autopista, Nacional, corredor ferroviari i AVE), és a dir per Portbou-Le Perthus. Fins i tot, es van fer gestions per aconseguir que aquells que foradaven els Pirineus, per fer passar l’AVE, fessint també les galeries necessàries per fer-ne passar el cables soterrats, en aquest part del trajecte elèctric.
A França, com aquí, les Plataformes Non a la THT i Ajuntaments opositors van practicar una actitud d'oposició a tot. D'exercici de la cultura del "no", o el nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).
En un context electoral, ningú volia prendre decisions. Això, més el canvi al govern de Catalunya, l’abril de 2006, i la convocatòria d’eleccions al Novembre del mateix any, van fer que aquest tema es transformes en matèria electoral i no de resolució.
Corol·lari: El Govern de Catalunya es retirà del tema i els Govern d’Espanya i França pactaren que hi hagés un mediador. Mario Monti, ha proposat, avui, allò que va defensar el Govern de Catalunya fa més de quatre anys: “Que es faci, però que es faci bé”. Que s’aprofiti el corredor del AVE-TGV per construir la línia, que es soterri la part del traçat més complexa des de la perspectiva mediambiental i urbanística.
Ara, mentre la resta continuen embolicats en la pancarta, els detractors més intel·ligents canvien de trinxera i es sumen a la proposta del mediador i, fins i tot, voldran per a ells la paternitat de la proposta.
Tan es val!, si aquest és preu que s’ha de pagar per “ que es faci, però que es faci bé”, és un bon preu.
Corol·lari: El Govern de Catalunya es retirà del tema i els Govern d’Espanya i França pactaren que hi hagés un mediador. Mario Monti, ha proposat, avui, allò que va defensar el Govern de Catalunya fa més de quatre anys: “Que es faci, però que es faci bé”. Que s’aprofiti el corredor del AVE-TGV per construir la línia, que es soterri la part del traçat més complexa des de la perspectiva mediambiental i urbanística.
Ara, mentre la resta continuen embolicats en la pancarta, els detractors més intel·ligents canvien de trinxera i es sumen a la proposta del mediador i, fins i tot, voldran per a ells la paternitat de la proposta.
Tan es val!, si aquest és preu que s’ha de pagar per “ que es faci, però que es faci bé”, és un bon preu.
Jo ja hi seria d’acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada