El dubte que turmenta els dirigents de l'oposició és saber per què no creixen, si el Govern que encapçala Montilla, segons ells, ho fa fatal?
Com a mínim un element comú a les dues principals forces d'oposició ho explica: CiU i PPC s'han radicalitzat; S'han centrat més en parlar i actuar per als seus fidels, que en cuidar-se o apropar-se a la gent.
La primacia de l'electoral, que s'ha imposat el PPC, ha fet que les formes i els temes es construeixin amb una sola finalitat: guanyar les eleccions. En aquest camí estan llançant per la borda la modulació del discurs que practicava Josep Piqué i aparten als quadres polítics que treballaven en territoris més sensibles a aquests plantejaments, com a succeït a Lleida o a Girona.
La pretensió d'utilitzar el respecte a les sentències judicials per passar pàgina i orientar-se cap al centre, com proposava la loquaç Montserrat Nebrera, tot i que ho fes en un afalagador article per a Mariano Rajoy, li ha suposat "caure’s de la foto", o quedar-se fora de la taula en la qual menja la direcció estatal. Un altre símptoma més d'aquesta radicalització.
En l'altre camp, en CiU, també s'està imposant la radicalització del discurs nacionalista. La proclama independentista de Felip Puig, un cop va assumir la direcció de CDC, que va fer extensiva als militants i als votants de la Federació, suposa la transgressió dels equilibris que fins ara havien practicat. Com s’ha encarregat de posar de manifestes Duran Lleida, a la primera de canvi, que no ha estat altra que la seva conferencia a la Caixa, on ha “reiterat que CiU no és independentista i que no ha de competir amb Esquerra”.
Amb aquest apogeu independentista dins de Convergència, la seva "casa gran" s'està fent cada dia més petita, encara que Artur Mas intenti suavitzar-lo amb eufemismes com la sobirania, o digui que el proper dia 20 parlarà de la nació i no de l'estat.
Amb la radicalització del missatge, i atenent les demandes dels afins, ambdós cohesionen el seu nucli dur, però es deixen pel camí de molts quadres, militants i votants.
Així, és lògic que no pugin.
Com a mínim un element comú a les dues principals forces d'oposició ho explica: CiU i PPC s'han radicalitzat; S'han centrat més en parlar i actuar per als seus fidels, que en cuidar-se o apropar-se a la gent.
La primacia de l'electoral, que s'ha imposat el PPC, ha fet que les formes i els temes es construeixin amb una sola finalitat: guanyar les eleccions. En aquest camí estan llançant per la borda la modulació del discurs que practicava Josep Piqué i aparten als quadres polítics que treballaven en territoris més sensibles a aquests plantejaments, com a succeït a Lleida o a Girona.
La pretensió d'utilitzar el respecte a les sentències judicials per passar pàgina i orientar-se cap al centre, com proposava la loquaç Montserrat Nebrera, tot i que ho fes en un afalagador article per a Mariano Rajoy, li ha suposat "caure’s de la foto", o quedar-se fora de la taula en la qual menja la direcció estatal. Un altre símptoma més d'aquesta radicalització.
En l'altre camp, en CiU, també s'està imposant la radicalització del discurs nacionalista. La proclama independentista de Felip Puig, un cop va assumir la direcció de CDC, que va fer extensiva als militants i als votants de la Federació, suposa la transgressió dels equilibris que fins ara havien practicat. Com s’ha encarregat de posar de manifestes Duran Lleida, a la primera de canvi, que no ha estat altra que la seva conferencia a la Caixa, on ha “reiterat que CiU no és independentista i que no ha de competir amb Esquerra”.
Amb aquest apogeu independentista dins de Convergència, la seva "casa gran" s'està fent cada dia més petita, encara que Artur Mas intenti suavitzar-lo amb eufemismes com la sobirania, o digui que el proper dia 20 parlarà de la nació i no de l'estat.
Amb la radicalització del missatge, i atenent les demandes dels afins, ambdós cohesionen el seu nucli dur, però es deixen pel camí de molts quadres, militants i votants.
Així, és lògic que no pugin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada