Pàgines

dijous, 5 de gener de 2012

L'ocupació és la solució

El dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

L'arrel dels desequilibris dels pressupostos públics cal trobar-la en el descens de l'activitat econòmica i no en l'existència d'un sector públic sobredimensionat. Només cal comparar-ho amb la mitjana europea per adonar-se que l’actual dotació d’infraestructures públiques o el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar encara no ha assolit aquest nivell, tot i els indubtables avenços que s’han produït, tant a Catalunya com a Espanya.

Aquests i no altres (infraestructures i Estat del Benestar) han estat els últims anys els grans factors de la despesa pública que - com ja deia en el meu post anterior - ni produïen dèficit, és més hi havia superàvit, ni generaven un nivell d’endeutament excessiu, perquè l’activitat econòmica i l’ocupació associada a ella feien que la recaptació fiscal fos suficient. I això amb una pressió fiscal més feble, també en termes relatius europeus.

L’escreix d’activitat econòmica que aportava el sector immobiliari permetia l’aparent paradoxa d’una baixa pressió fiscal amb una alta recaptació. Tant que permetia al mateix temps: tenir superàvit, desprès d’incrementar les politiques socials (xec bebè, increment pensions mínimes, llei dependència...), incrementar les inversions en infraestructures, amortitzar deute pública i, fins i tot, realitzar alguna rebaixa d’impostos.

No obstant, el taló de Aquil•les d’aquest “model” de creixement econòmic era: d’una banda el manteniment d’una activitat poc competitiva a nivell exterior, basada en productes i processos de poc valor afegit, la qual cosa desequilibrava la nostra balança comercial ja de per si desequilibrada donada la nostra dependència energètica, i d’altra banda que el finançament de la part especulativa de l’activitat immobiliària no es va realitzar amb recursos interns sinó que estava propiciada i finançada per l’arriba de generosos fluxos de capitals privats europeus i internacionals, canalitzats mitjançant unes no menys generoses entitats financeres espanyoles. Així mentre el govern estalviava i es desendeutava, el sector privat (entitats financeres, empreses i famílies) gastava i es sobreendeutava.

Quan el sector financer internacional entra en crisi, la translació d’aquest endeutament privat es vehicula cap el sector públic. Via avals, primer, el FROB desprès i el rescat de les entitats fallides actualment, a fi efecte d’evitar el col•lapse dels sistema financer, però sense poder evitar el del sistema creditici. Es a dir, estem salvant les institucions, però no la seva funció social i econòmica, vehicular el crèdit i a més sense exigir responsabilitats a les persones o institucions responsables .

Aquestes actuacions més el increment de la necessitats derivades de la crisis econòmica i el descens de la recaptació fiscal fruit de la menor activitat econòmica són el que generen l’aparició d’un potent dèficit. Vistes així les coses no costa tant entendre que el dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

Malgrat això, el dèficit públic es presentant com el fonamental responsable de la crisi i la lluita contra ell com l'únic mecanisme per superar-la. La realitat és molt diferent a aquest discurs.

Després del primer exercici complet en el qual s'han aplicat les polítiques de ajust, sense els necessaris contrapesos destinats a la reactivació econòmica, el resultat és una nova recessió.

Si fins al maig de 2010 amb una política que combinada rigor pressupostari i mesures d'estímul s'apuntava un lleugeríssim repunt en la creació d'ocupació, veritable indicador de la superació de la crisi, desprès amb la política d'austeritat pressupostària, excessivament dràstica i ràpida, propiciada a Europa ha comportat més destrucció d'ocupació i més creació de atur que l'any anterior.

Sense creació d'ocupació no hi ha consolidació fiscal possible. Apujar els impostos pot ser necessari, però no és suficient. Avui, per crear ocupació cal recuperar la circulació del crèdit i les mesures d'estímul. I aquí està el problema, no es veuen i les que es coneixen o s’anuncien no apunten en una aquesta direcció.

Afavorir la competitivitat en base a salaris baixos, congelant el SMI, en lloc d'afavorir la I+D+i, que veu retallada la seva inversió, o afavorir la rebaixa dels cost de l'acomiadament en lloc de promocionar la flexibilitat interna, no és la manera per sortir de la crisi, sinó per reviure el que ens ha portat fins aquí.

Cap comentari: