Pàgines

dijous, 23 de febrer de 2012

Sobre la reforma laboral: Cap a quin model anem?

La primera cosa que caldrà dir és que aquesta reforma laboral, com qualsevol de les altres que s’han fet, no crearà ocupació. I és bo que es digui, per no generar falses il•lusions ni, amb el seu esvaïment, grans desil•lusions.

La realitat és molt tossuda, i per molt que alguns s’esforcin a repetir-ho, ni les relacions laborals van ser les responsables de la creació dels milers de llocs de treball que ens van permetre arribar a la plena ocupació (5% d’atur) fa només 5 anys, ni ho són de la desfeta laboral actual que ens fa acostar-nos al 20% d’atur.

Allò que sempre (abans i ara) ha creat, o destruït, ocupació és l’existència, o no, d’una activitat econòmica basada en un negoci rendible o en la satisfacció d’una necessitat social, tot i que en aquest cas és prescindible la generació de beneficis privats. Per això, el President del Govern Mariano Rajoy pot anunciar d’antuvi que aquest any, tot i la reforma laboral, l’atur creixerà sense massa risc a equivocar-se. Ell sap que amb les previsions pel 2012 que situen un altre cop a l’economia espanyola en recessió no pot haver creació d’ocupació.

El desenvolupament de forma concertada a tota Europa, de polítiques d’estímul a l’activitat productiva que superin aquesta equivocada i obssesiva recepta d’excés d’austeritat, l’èxit d’una reforma financera i el retorn a la circulació del crèdit necessari per a finançar inversions productives i compres no especulatives, tenen molt més a veure amb la creació d’ocupació que la reforma laboral.

No obstant, el fet que el model de relacions laborals no creï ocupació, no és sinònim de neutralitat en relació a la mateixa. Tot el contrari, cal un sistema de relacions laborals que s’ajusti a les necessitats del model producció i competitivitat pel qual s’opti.

Aquesta reforma és molt adient si és vol potenciar un model que fonamenti la seva flexibilitat en els canvis de treball, sistema emprat per les economies productores de bens i serveis d’alta rotació i baixa qualitat i preu, on els treballadors son fàcilment intercanviables .

Per contra  aquesta reforma perd la seva idoneïtat si s’aposta per un sistema de estabilitat flexible, és a dir de canvis en el treball, perquè allò que es produeix necessita, per competir internacionalment, la incorporació d’una inversió en capital fix, de coneixement i innovació en productes i processos i una gestió d’un recursos més formats i de més difícil substitució i en conseqüência d'una capacitat d'adapta-se compatible amb la estabilitat que garanteixi les inversions que es facin en les persones i en els mitjans.

El tronc central de la reforma cal trobar-lo en el reforçament de l’autoritat unilateral de l’empresari com a mecanisme d’obtenir la flexibilitat que les empreses necessiten. Això es pretèn aconseguir atorgant-li l’ultima decisió en cas de discrepància sobre aspectes com: l’organització de jornada de treball; la mobilitat funcional; la mobilitat geogràfica; la modificació de la quantia dels salaris; o fins i tot l’acomiadament col•lectiu. Tots aquest canvis, si no son acceptats, condueixen a la pèrdua del treball amb 20 dies d’indemnització per any de servei. Aquesta opció pot semblar que resulta molt executiva, ràpida i practica, és la del "ordeno y mando", però té com a contrapunt que ens allunya i distancia de la flexibilitat estable i negociada. Perquè avantposa la unilateralitat al dialeg.

La flexibilitat atorgada per la reforma trenca amb el paradigma sobre el qual es sustentaven les relacions laborals des dels 80, on empresaris i treballadors negociaven, dintre d’uns paràmetres establerts, per resoldre els conflictes d’interessos que sorgien entre ells al si de les empreses i si no arribaven a un acord, un tercer decidia (ja fos un jutge o l’administració).

Donada la nostra tradició i composició empresarial, previsiblement, això anirà en detriment de la negociació entre les parts provocant d'una banda la judicialització dels conflictes, sobre tot en situacions de feblesa laboral o de crisi econòmica, i de l'atra, l’ increment de la conflictivitat laboral per compensar el creixement del poder de decisió empresarial.

Aquesta dinàmica i la devaluació de la negociació centralitzada pot comportar el desitjat -per alguns - objectiu  de provocar l’afebliment dels interlocutors socials (patronals i sindicats) que fins ara han racionalitzat la gestió dels conflictes laborals intercanviant previsibilitat econòmica per tranquil•litat social.

Es corre el risc que amb la  pèrdua d’autoritat sindical, o potser per evitar-la, s’obri el camí cap a unes relacions laborals més duals. D’una banda creixeran les pràctiques corporatives (tipus pilots d’avió o controladors) per part de qui tingui força per obtenir més o generar més conflictes, sense tenir en compte la situació global d’ altres treballadors o del perjudici col•lectiu i de l’altra banda, on les dificultats o la manca de força siguin superiors, es produirà un empitjorament excessiu de les condicions laborals.

Durant el tràmit parlamentari encara hi ha possibilitats que aquesta reforma laboral s’acabi reequilibrant. Per fer-ho hauria d’assumir l’orientació que es desprenia dels últims acords que autònomament havien assolit els agents socials, tant a Catalunya com a Espanya, i que constituïa una forma negociada de fomentar la flexibilitat interna, en el si de la empresa.

Amb això s’evitaria que aquesta reforma es transformi en una ruptura laboral.

Cap comentari: