Distribuir els sacrificis

Mai com ara uns pressupostos catalans havien generar tanta intriga, expectació, debat, i mobilitzacions. I això que encara no s'han publicat i per tant encara no s’han concretat.

L'anunci dels seus efectes, els han popularitzat, que no és sinònim que siguin populars. Més aviat tot el contrari.

L’allau de mesures avançades fins els moment i altres que s’estan executant es concentren i afecten als serveis essencials per a les persones (sanitat, educació o serveis socials) generant una especial sensibilitat no només en les persones actualment usuàries, sinó també en les potencials.

Aquesta és una diferència substancial en relació a unes altres actuacions, que no crec s'hagi tingut en compte. Algú va creure que només donant a conèixer publicar les dificultats pressupostàries, i imputant-les a la gestió del govern anterior ja quedava justificat qualsevol tipus de quadre numèric, doncs es va equivocar.

La gent entén que els dèficits pressupostaris excessius ni són bons per si mateixos, ni sostenibles en el temps. La gent també sap i entén que la reducció dels ingressos que pateixen les administracions, fruit de la crisi econòmica, és la causant d’aquests dèficits, i no pas un excés de prestacions socials, doncs és conscient que el nostre nivell de despesa per sufragar l’Estat de Benestar encara és inferior a altres economies semblant a la nostre.

Per això la entén que havent crisi s’hagin de prendre mesures per mantenir l’Estat del Benestar, però discuteix el tipus de sortida que se l’hi proposa.

Alguns han oblidat el fet que la gent pot comprendre la necessitat d'un ajust, però no per això renuncia a conèixer i voler acordar i compartir cap on el porten els sacrificis que se li exigeixen.

Si, a més a més, perceben les retallades en les prestacions i serveis públics empreses i proposades com inequitatives, afectant més a qui més ho necessita i menys a qui més té, i intueix que en cap cas estem davant de mesures temporals, sinó que pel contrari donaran pas a un model diferent que les consolidarà, llavors el rebuig està cantat.

Un rebuig que fins i tot verbalitzen les persones afins.

Una sortida a aquest atzucac és el pacte.

Un pacte entre partits pensant en la ciutadania, el que vol, el que necessita i allò que es pot fer i assumir raonablement. Un pacte sobre una distribució justa i equilibrada dels esforços i sacrificis i que no redueixi impostos als que més tenen i serveis als que més ho necessiten. Un pacte sense regats i dilacions en funció de les eleccions locals de final de maig. Un pacte sense maniobres (comptables) de distracció, com la turmenta en un got d’aigua muntada sobre en quina data s’apunten els ingressos provinents del fons de competitivitat derivat de l’Estatut. Un pacte sense barreges entranyes, com ara identificar els efectes de la crisi amb la situació de no independència de Catalunya.

L’altre opció és la confrontació i el desgast pel Govern.