És un resultat contradictori, però fins a cert punt lògic.
A mesura que a Catalunya s'ha anat tibat la corda en el debat identitari, la divisió en el si dels dos pols polítics nacionalistes s'ha fet més evident.
Els intents de reagrupar aquests espais en uns blocs ideològicament més homogenis i compactes, i per tant menys plurals, han comportat l'efecte contrari. A més, i de retruc, també han fomentat la tensió i el desinterès de la ciutadania per la política, en no sentir-se concernida per les posicions que, quasi en exclusiva, monopolitzaven el debat públic i que es corresponien amb les sostingudes pels extrems que es confrontaven .
Així doncs, en lloc de la Casa Gran que va voler impulsar Artur Mas el que ha aparegut és una profusió d'iniciatives sobiranistes (Carretero, CUP's, plataformes, Laporta) que es sumen a la radicalització de CiU per demostrar, en la seva disputa amb ERC, qui és més independentista. L'exemple més clar d'aquesta tendència a l'atomització, la vam poder observar el dia següent a la autoconsulta independentista del 13-D.
A l'altre extrem, el del nacionalisme espanyol, el panorama tampoc tendeix a la concentració. Al encoratjar la força majoritària, el PP, la catalanofòbia en el conjunt d'Espanya com a instrument de cohesió del seu electorat i d'erosió del seu adversari el PSOE, està afeblint les possibilitats del PPC a Catalunya per a representar, en exclusiva, aquest sentiment. El partit de Rivera, Ciutadans Partit de la ciutadania, debilitat per les seves lluites internes continua competint amb ells i, a més a més, el que aspira a construir Rosa Diez, amb dirigents sortits de l'anterior, constituiran un altre centre d'atracció per a aquells que responguin al missatge espanyolista que ha aixecat el PP.
Una de les condicions - no l'única, però sí de les més importants - per deixar d'alimentar aquest desinterès ciutadà seria substituir aquest debat entre separatistes i separadors per un debat més integrador. Encara que moltes vegades la vistositat i l'estridència de la confrontació fan que les posicions més serenes i equilibrades quedin ofegades per tant excés verbal.
No es tracta d'evitar aquest debat, de dir que no interessa, perquè sí interessa. Es tracta de realitzar-lo d'una manera que aporti positivitat. Cal substituir les actituds centrífugues per altres tendències centrípetes. Per a això, es requereix un projecte que des del màxim autogovern, i sense frivolitzar amb la independència, se centri en l'atenció i la solució dels problemes de les persones que vivim a Catalunya.
Els agradi o no, avui aquest projecte existeix, és l'Estatut.
Per això aquelles persones que, com el President Montilla, el defensem, davant propis i estranys, ho fem conscients que val la pena seguir batallant per allò que varem impulsar i votar, juntament amb altres.
Pel seu contingut, plenament Constitucional, per la seva pactada tramitació, que conformà amb molt d'esforç un nou i superior nivell de relació amb el conjunt d'Espanya i perquè al fer-lo seu la ciutadania de Catalunya en el referèndum el transformà en el millor "pal de paller" al voltant del qual aglutinar-se, el PSC ha de defensar-lo. Així ho fa i ho farà. Tot i que l'hagin deixat sol en aquesta tasca.
El fet que altres que ho van votar, com CiU, ara ho abandonin, en nom de arriscades dreceres cap a la independència, o que els que el van rebutjar, com ERC i PP, continuen sense canviar la seva postura, fins i tot a risc d'alimentar la divisió social que comporten les seves posicions, han transformat al PSC en el partit de l'Estatut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada