Una recent enquesta assenyalava que el que més preocupa la gent són els efectes negatius que la crisi econòmica global té sobre la seva economia particular.
Per afrontar-los creuen que el seu govern, el que presideix José Montilla, i l'oposició, la d'Artur Mas, s'haurien de posar d'acord en cóm sortir de la crisi i fins i tot governar junts.
Això últim sembla molt difícil, per no dir impossible. Cap de les quatre forces polítiques implicades (PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA) no sembla disposades a fer-ho. No obstant, la col·laboració és possible i desitjable, encara que no suposi la formació d'un govern conjunt.
Articular aquesta col·laboració requereix: coincidència en les actuacions a emprendre; un clima polític en el que prevalgui per damunt de tot la solució dels problemes de la gent als interessos partidaris; i un consens equilibrat amb i entre els agents socials per gestionar els sacrificis i els canvis que conjunta i col·lectivament s'han de fer.
Anàvem bé, o almenys això semblava. En menys d'una setmana el President Montilla i Artur Mas havien explicitat les seves reflexions i les seves propostes, en dos actes públics. No eren les mateixes propostes, en alguns temes eren contraposades, en altres complementàries i en altres coincidents.
És lògic i fins i tot normal, són forces diferents. Però es complia el primer requisit per arribar assolir una entesa: constatar que malgrat no es diu el mateix hi ha espai per a que la negociació no suposi una imposició pura i dura sobre l’altre.
Semblava que CiU estava disposada a invertir en responsabilitat, que havia comprès la rendibilitat social, política i fins i tot partidària de posar els interessos de la gent per davant de l'efectisme i els interessos a curt termini de la seva força política, que abandonava l'estratègia de la radicalitat soberanista que disputa amb ERC per submergir-se en la lluita per la centralitat que avui representa el President i que arribar a acords amb el Govern no li és necessariament negatiu.
Però el tema ja s'ha torçat. D’una banda Artur Mas ha sortit dient que l'acord és: la seva proposta, si aquesta es la seva concepció d’una negociació, difícilment prosperarà un acord i, per un altra banda (o potser és la mateixa?) Felip Puig - sucursalitzant la política catalana - ha condicionant els acords aquí sobre economia a que Zapatero avali allà els seus interessos partidaris. Han cauteritzat les expectatives abans de que poguessin créixer!.
A tots - CiU inclosa - ens aniria millor si substituïssin el "contra pitjor, millor" i escoltessin allò que la gent els hi demana, que comprometin en la sortida de la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada