Semàntica

Millor, molt millor, la seu del Consell Econòmic i Social - organisme consultiu compost per representants d'empresaris, treballadors, agricultors i pescadors - que la Borsa, perquè el President del Govern presenti el seu informe econòmic anual.

De nou, la semàntica de la que ha fet gal·la li ha permès obviar la paraula crisi.

Si aquesta negativa fos l'expressió de la negació o el desconeixement de la situació que estan patint moltes famílies i empreses, seria preocupant, però no ho és.

Conèixer i reconèixer la realitat és la primera condició per canviar-la. I sincerament, jo crec que el Govern la coneix.

Per això considero que amb la resistència a qualificar-la de crisi no busca negar-la. El que tracta és d'evitar que s'identifiqui la situació econòmica actual amb situacions anteriors. Amb això cerca no caure en l'error de confondre símptomes semblants amb situacions ja viscudes o conegudes.

Només aquells, com el PP, que volen legitimar, ara, mesures socials de caràcter brutal (congelacions salarials, retalls de les prestacions socials, cops de decret) com aquelles que van fer quan governaven, estan jugant a identificar aquesta situació amb l'anterior. Fan servir el mateix nom per a coses diferents.

Afortunadament, la situació actual té poc que veure amb les crisis dels anys 80, 1993 o 2002. Ni l'ocupació (la major de la història i que encara contínua creixent), ni l'atur (en el nivell més baix en anys, malgrat també creix), ni la fortalesa dels comptes públics (amb superàvit i baix endeutament), ni el creixement econòmic, cap dels paràmetres ens remunten a aquelles circumstàncies.

Ara la situació és millor i estem més ben preparats, encara que tot això no ens eximeix de lliurar el combat contra els greus problemes econòmics existents.

No obstant, la semàntica s'ha transformat en un problema per al Govern. No se’n surt. La seva utilització està desviant el debat. En lloc de centrar la discussió sobre el tipus de crisi econòmica i les seves possibles solucions, es discuteix sobre el nom i no sobre la cosa i, per extensió, permet que es llencin ombres de dubte sobre si el Govern és conscient, o no, del canvi de cicle econòmic.

I això malgrat haver adoptat tres paquets de mesures!

Sincerament, crec que ha d'abandonar la semàntica, anar al gra i parlar de les solucions que ha proposat, que és el que la gent entén i vol.

Un mal senyal

La proposta de directiva sobre les 60 hores és un mal senyal.

Es miri com es miri, tant des del punt de vista econòmic, polític com a social, és un mal senyal.

Un mal senyal econòmic, perquè fa creure que Europa pot competir, en aquest món globalitzat, adoptant les condicions laborals dels països emergents. Aquest és el camí directe de la derrota!

Mai podrem rebaixar-les tant com ells, i si ho féssim, en sorgirien d'altres amb pitjors condicions. L'estratègia europea intel·ligent, per competir en la societat del coneixement, és i serà la de produir de béns i serveis de major valor afegit.

Un mal senyal polític, perquè pressuposa construir Europa rebaixant els drets, fins el nivell del que té menys, en lloc de propiciar la cohesió entre tots, com fins ara, mitjançant la promoció dels que estaven en pitjor situació fins que arribin a la situació dels més elevats.

I un mal senyal social, perquè retrotreu drets assolits col·lectivament, permet la superació de la jornada màxima de 48 hores, establertes el 1917 per l'OIT i adoptada per Europa, és contradictori amb la recerca de la conciliació entre la vida laboral i personal i amb la jurisprudència dels tribunals europeus i incorpora la individualització de les relacions laborals.

Encara que la directiva s'aprovi en el Parlament Europeu no s'aplicarà a Espanya. Les 40 hores setmanals, o la seva equivalència anual, continuaran vigents, també la no disponibilitat d'aquest dret de forma individual, així com, la seva reducció i regulació per i en els convenis.

Però, malgrat això, és un mal senyal.

I els senyals són importants. Els missatges i els senyals llançats per una autoritat condicionen tantes decisions individuals que es transformen en fets col·lectius, i per això no hauria de prosperar.

És el mateix

No és casualitat, és el mateix.

La Comissió Europea ha proposat al Parlament Europeu aprovar una directiva molt restrictiva per regular el procés immigratori a Europa, alhora, que la comunitat internacional, reunida en la FAO, fracassava en el seu intent d'oferir sortides i esperances als gairebé mil milions de persones amenaçades per la gana.

Aquesta coincidència en el temps no és fruit de la casualitat, sinó de la mateixa causa.

La pujada dels preus de productes alimentaris bàsics (cereals, blat o llet) respon a factors de diferent signe. Un, clarament positiu, com és que milions de persones, en països en vies de desenvolupament i altament poblats, mengin més o més vegades al dia, i altres, de signe contrari, derivats que la seva producció és escassa, es deriva cap a usos energètics o s'hi especula.

La cimera de la FAO, no ha estat capaç d'articular els recursos econòmics del primer món, per incrementar ni la producció, ni la productivitat agrícoles dels països en risc de patir fams.

Tampoc no s'han revisat les polítiques proteccionistes dirigides a protegir el nostre sector agrícola i que els dificulten la venda dels seus productes aquí.

Sí no els ajudem que produeixin més i millor, si els dificultem que ens ens venguin els seus productes i si veuen la seva vida amenaçada per la gana, algú s'estranya que vulguin venir, fins i tot jugant-se-la?

Com els països desenvolupats no som capaços d'ajudar-los que ells solucionin els seus problemes, aleshores volem tancar les fronteres perquè no vinguin, amb lleis.

La solució està en la cooperació, en ajudar-los a desenvolupar i millorar la seva agricultura, perquè tinguin de menjar i amb què comerciar i que l'especulació no resulti rendible.

L'altre, no serveix, perquè és més del mateix.

Canvio de feina, em vaig a presidir el CTESC

El Govern de Catalunya en la seva sessió del dia 3 de juny de 2008, va acordar nomenar-me President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.
La llei del CTESC del 2005, que vaig impulsar mentre era Conseller de Treball, regula la seva reforma, cercava potenciar-ho fins que assolis la condició de “l'òrgan consultiu i d'assessorament del Govern en matèries socioeconòmiques, laborals i ocupacionals”, amb això s’iniciava el procés d’organització de l’espai de relacions laborals de Catalunya que té en la Llei del Consell de Relacions Laborals el seu segon pilar, a l’espera de que el necessari consens entre els agents socials i econòmics permeti que neixi la Llei de Participació Institucional de Catalunya.
Aquella pretensió es va consolidar, posteriorment, a l’Estatut de Autonomia de Catalunya, que en el seu art 72.2 així ho recull, al definir-ho com un dels dos òrgans consultius del Govern, l’altre és la Comissió Jurídica Assessora .
L’evolució des d’un òrgan tripartit (govern, agents econòmics i agents socials) de participació institucional, on el Govern tenia el control del mateix fins un òrgan consultiu i assessor, on no té cap sentit que l’assessorat formi part dels assessors, va suposar fer desaparèixer de la seva composició als representants de les administracions (autonòmica i local) i, en conseqüència, declarar la incompatibilitat amb la condició de càrrec electe o membre dels òrgans de govern (art 5).
Per aquesta raó, avui hi presentant la meva renuncia a la condició de Diputat del Parlament de Catalunya i de regidor a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, que actualment ostentava.
No ós amagaré que, malgrat la il·lusió que em produeix aquesta nova responsabilitat, deixar el Parlament de Catalunya, desprès de quasi 20 anys, i l’Ajuntament de Sant Feliu, desprès de més de 5 anys (alterns), m’ha suposat un punt de tristesa. Allunyar-se, encara que només sigui físicament, de molts companys i companyes, amics i amigues, amb els que hi compartit moltes hores, esforços, penes i, fins i tot, alegries sempre és fa dur.
Per això des d’aquí els hi vull reconèixer l’esforç que han fet tot aquest temps, suportant-me, però molt especialment al permetre’m que compartís, amb ells, el seu treball - no sempre ben reconegut - a favor de la gent, per construir un país millor, més just i més curós amb la seva gent i també el seu entusiasme per enfortir i eixamplar el projecte polític del socialisme català.
Canvio de feina, però no de plantejaments. Ells i vosaltres em trobareu en la meva destinació i aquí en aquest bloc.
Fins ara, mateix.

Necessària, no urgent

Es va acabar la situació d'emergència hídrica. Amb l'aigua que hi ha als pantans, fruit de les pluges, és possible arribar sense restriccions fins que funcioni la dessalanitzadora del Prat. Ja no fa falta l'aigua de l'Ebre.

Ara bé, portar aigua de l'Ebre no és el mateix que fer la canonada que connecti hídricament Tarragona i Barcelona.

La canonada s'ha de fer. La necessitat continua existint, encara que hagi desaparegut la urgència.

Un país modern necessita tenir les infraestructures que ho facin menys dependent de factors com la climatologia, que no controla. A més algú entendria que Tarragona no pogués rebre aigua de les dessalinitzadoras, si la necessita?. Per això, s'ha de fer la canonada, sense pressa però sense pausa, perquè completarà la xarxa de distribució d'aigua en alta que necessitem i que amb l'aportament de l'aigua dessalinitzada, és la solució als problemes hídrics de Catalunya.

Encara així, poder obtenir aigua del mar o equilibrar els recursos entre conques, per evitar paradoxes com veure inundacions al costat de sequeres, no ho és tot. En cap cas no ens eximeix ni de l'estalvi i la racionalitat en l'ús de l'aigua, ni de la reutilització, ni de les altres actuacions que s'han fet i han de continuar fent-se, ja sigui conjunturals o estructurals.

Que ens que queda ara? El treball o l'enrenou polític. Amb el primer, s'avança i es resolen els problemes. Al segon s'apuntaran aquells que no van voler mullar-se, donant suport a les mesures d'emergència.

Entre la histèrica pressa d'aquells, que com a CiU no van fer la interconnexió en 23 anys, ni van recolzar la seva construcció quan semblava urgent, i la negació o ocultació de la seva necessitat, amb vacil·lacions dilatòries, està el "vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa", que reitera i pràctica el President Montilla.