Intervenció al Ple del 20/02/2008.
Sr. Josep Maria Rañé i Blasco
Gràcies, senyor president. Senyor conseller, senyor secretari d´Indústria, senyor subdirector general de Seguretat Industrial –senyor Roig–, senyores i senyors diputats.
Dues petites precisions només abans de començar, perquè no vull entrar en aquesta polèmica. Si ho fem en termes de vots, no sempre han estat la primera força –si ho fem en termes de vots, no sempre–, i la segona, sàpiguen que aquesta llei, de l´anterior Govern i aquest, l´hem explicat, justificat i avalat sense establir cap relació amb la gestió anterior. Per tant, "excusatio no petita, accusatio manifesta". (Veus de fons.) D´acord. Entrem en aquest tema.
Finalment, un altre cop arriba la tramitació de la Llei de seguretat industrial. Aquesta és una llei amb una aparença aspra i feixuga; molta gent diu que és molt tècnica, i és cert. Però, malgrat aquestes característiques, això no impedeix, sinó més aviat tot el contrari, que sigui una llei altament important per a les persones, de les quals moltes vegades, en aquests debats, ens oblidem; posem més per davant els concessionaris, els operadors, que no pas l´objecte d´aquesta llei, que és la seguretat de les persones i les instal.lacions.
Del correcte funcionament del model de gestió de la seguretat industrial que establim en depèn que siguin segures activitats que ara no hi parem compte, perquè s´han transformat en habituals. I és bo que sigui així; és bo que no hàgim de viure obsessionats per la seguretat, sinó que ens sentim i ens sapiguem segurs, raonablement segurs, evidentment, ja que tots coincidirem que la seguretat total és un objectiu a assolir però que no existeix. Necessitem poder viure sense tenir el dubte que qualsevol de les coses que succeeixen al nostre voltant, que succeeixen o que es mouen al nostre voltant, són un perill greu per a la nostra vida, per a la nostra seguretat.Necessitem que hi hagi un seguit de normes que previnguin i mitiguin els riscos que ens envolten; normes i codis de seguretat que molts d´ells tenen, com ha dit el conseller, una dimensió internacional, que acumulen i sintetitzen el coneixement sobre la prevenció, que dissortadament ha estat en molts casos el resultat de l´observació dels problemes que s´havien succeït quan no s´havien pres anteriorment.
Per exemple, i ho ha dit el conseller, les normes Seveso I i II, sobre seguretat de les instal.lacions químiques, estan batejades amb el nom de la ciutat italiana que l´any 76 va patir una fuita a la planta de Roche que va afectar 35.000 persones residents a Seveso, Meda, Cesano Maderno i Desio, va produir 447 casos de cremades químiques agudes, 193 casos de cloracné, i va contaminar amb dioxines 1.810 hectàrees de terreny.
No és d´estranyar, i ho entendran perfectament, que aquesta llei també vetlli per la coexistència dels diversos usos del territori, no sigui que aquesta coexistència, si no la regulem, si no l´establim, si no posem normes i condicions, es constitueixi en un problema potencialment perillós per a la salut. Són aquests aspectes de la seguretat industrial que convé tenir presents i que té presents aquesta llei.
Però no solament convé tenir presents les activitats que es desenvolupen a l´interior de les empreses o els seus productes, sinó també algunes altres activitats que es produeixen en el sector serveis –valgui per exemple l´ús de materials radioactius amb finalitats curatives, relacionades amb la salut–, o, evidentment, activitats que també fem els particulars.
Així, doncs, aquesta no és una llei industrial ni industrialista; és una llei amb una forta incidència sobre la vida normal de les persones: activitats habituals i normals,com ara pujar un ascensor, fer funcionar estufes o cuines de gas, calderes o calefactors, gaudir d´una calefacció i refrigeració, d´instal.lacions, circular amb automòbil, connectar i fer servir aparells elèctrics, perquè siguin segures, necessiten l´existència de normes específiques i del seu compliment.
No hi ha perill de sobrelegislació; hem de vetllar per la seguretat, i això requereix normes i el compliment de les normes, i aquesta llei el que pretén és buscar quadrar aquest cercle. Necessitem normes, sí, encara que, com no pot ser d´una altra manera, la gran majoria no seran dictades des de Catalunya, encara que n´hi haurà algunes que també tindran un pes important; valgui per exemple el reglament tècnic de gestió de la baixa tensió. I això és bo, que no totes estiguin aquí, fetes des d´aquí. Si ho poguéssim rebaixar, si tinguéssim aquesta capacitat, si totes ho fossin, es podrien produir dos fenòmens negatius: un, rebaixar en excés les exigències de seguretat, practicant un dúmping que afavoriria l´increment de beneficis empresarials i que ho pagaríem amb accidents, o, per contra, afegiríem condicions addicionals que minvarien la competitivitat de les nostres empreses. Per tant, l´equilibri d´aquestes normatives és evident.
Aquesta llei, doncs, el que planteja també és tenir que la seguretat a Catalunya es farà i hi haurà un sistema públic que farà que les empreses i particulars compleixin les normes. Això és el que defineix aquesta llei, la forma com organitzem la seguretat industrial per fer del nostre un país més segur. Amb aquesta llei es fa un pas endavant en la superació de la provisionalitat i del duopoli existent al nostre sistema de control de la seguretat; duopoli a què s´ha arribat a Catalunya quan després d´externalitzar la inspecció –no ens n´oblidem, les concessions no era un règim de funcionament, era un procés d´externalització de la inspecció del poder públic, de privatitzar aquesta situació–, després d´externalitzar la funció inspectora en matèria de seguretat industrial i de la inspecció tècnica de vehicles però que no es va modificar quan es va liberalitzar el mercat de la seguretat; provisionalitat perquè es van prorrogar les concessions sense modificar el sistema de seguretat industrial més enllà de la durada d´aquestes.
Aquesta és una llei que transita d´un model intervencionista de la concessió administrativa al de la regulació condicionada, que ofereix l´increment de la competència entre operadors i d´un reforç del paper de l´autoritat de la seguretat industrial del Govern; una llei que aprofita i respecta allò que el sector privat ha generat i que ha demostrat una qualitat, però que al mateix temps vetlla perquè l´increment de la competència no faci malbé la qualitat. És cert que eren possibles altres models, sí. Amb les competències que tenim, amb la sentència del Tribunal Constitucional, podíem fer altres models, però hem triat aquest perquè considerem que és el més adient. Podíem tornar una altra vegada a un règim de concessió, podíem fer-ho, però evidentment aquest tenia els problemes que hem plantejat. Podíem també anar a un model lliberal, d´autorització i un lax control.
Finalment, un altre cop arriba la tramitació de la Llei de seguretat industrial. Aquesta és una llei amb una aparença aspra i feixuga; molta gent diu que és molt tècnica, i és cert. Però, malgrat aquestes característiques, això no impedeix, sinó més aviat tot el contrari, que sigui una llei altament important per a les persones, de les quals moltes vegades, en aquests debats, ens oblidem; posem més per davant els concessionaris, els operadors, que no pas l´objecte d´aquesta llei, que és la seguretat de les persones i les instal.lacions.
Del correcte funcionament del model de gestió de la seguretat industrial que establim en depèn que siguin segures activitats que ara no hi parem compte, perquè s´han transformat en habituals. I és bo que sigui així; és bo que no hàgim de viure obsessionats per la seguretat, sinó que ens sentim i ens sapiguem segurs, raonablement segurs, evidentment, ja que tots coincidirem que la seguretat total és un objectiu a assolir però que no existeix. Necessitem poder viure sense tenir el dubte que qualsevol de les coses que succeeixen al nostre voltant, que succeeixen o que es mouen al nostre voltant, són un perill greu per a la nostra vida, per a la nostra seguretat.Necessitem que hi hagi un seguit de normes que previnguin i mitiguin els riscos que ens envolten; normes i codis de seguretat que molts d´ells tenen, com ha dit el conseller, una dimensió internacional, que acumulen i sintetitzen el coneixement sobre la prevenció, que dissortadament ha estat en molts casos el resultat de l´observació dels problemes que s´havien succeït quan no s´havien pres anteriorment.
Per exemple, i ho ha dit el conseller, les normes Seveso I i II, sobre seguretat de les instal.lacions químiques, estan batejades amb el nom de la ciutat italiana que l´any 76 va patir una fuita a la planta de Roche que va afectar 35.000 persones residents a Seveso, Meda, Cesano Maderno i Desio, va produir 447 casos de cremades químiques agudes, 193 casos de cloracné, i va contaminar amb dioxines 1.810 hectàrees de terreny.
No és d´estranyar, i ho entendran perfectament, que aquesta llei també vetlli per la coexistència dels diversos usos del territori, no sigui que aquesta coexistència, si no la regulem, si no l´establim, si no posem normes i condicions, es constitueixi en un problema potencialment perillós per a la salut. Són aquests aspectes de la seguretat industrial que convé tenir presents i que té presents aquesta llei.
Però no solament convé tenir presents les activitats que es desenvolupen a l´interior de les empreses o els seus productes, sinó també algunes altres activitats que es produeixen en el sector serveis –valgui per exemple l´ús de materials radioactius amb finalitats curatives, relacionades amb la salut–, o, evidentment, activitats que també fem els particulars.
Així, doncs, aquesta no és una llei industrial ni industrialista; és una llei amb una forta incidència sobre la vida normal de les persones: activitats habituals i normals,com ara pujar un ascensor, fer funcionar estufes o cuines de gas, calderes o calefactors, gaudir d´una calefacció i refrigeració, d´instal.lacions, circular amb automòbil, connectar i fer servir aparells elèctrics, perquè siguin segures, necessiten l´existència de normes específiques i del seu compliment.
No hi ha perill de sobrelegislació; hem de vetllar per la seguretat, i això requereix normes i el compliment de les normes, i aquesta llei el que pretén és buscar quadrar aquest cercle. Necessitem normes, sí, encara que, com no pot ser d´una altra manera, la gran majoria no seran dictades des de Catalunya, encara que n´hi haurà algunes que també tindran un pes important; valgui per exemple el reglament tècnic de gestió de la baixa tensió. I això és bo, que no totes estiguin aquí, fetes des d´aquí. Si ho poguéssim rebaixar, si tinguéssim aquesta capacitat, si totes ho fossin, es podrien produir dos fenòmens negatius: un, rebaixar en excés les exigències de seguretat, practicant un dúmping que afavoriria l´increment de beneficis empresarials i que ho pagaríem amb accidents, o, per contra, afegiríem condicions addicionals que minvarien la competitivitat de les nostres empreses. Per tant, l´equilibri d´aquestes normatives és evident.
Aquesta llei, doncs, el que planteja també és tenir que la seguretat a Catalunya es farà i hi haurà un sistema públic que farà que les empreses i particulars compleixin les normes. Això és el que defineix aquesta llei, la forma com organitzem la seguretat industrial per fer del nostre un país més segur. Amb aquesta llei es fa un pas endavant en la superació de la provisionalitat i del duopoli existent al nostre sistema de control de la seguretat; duopoli a què s´ha arribat a Catalunya quan després d´externalitzar la inspecció –no ens n´oblidem, les concessions no era un règim de funcionament, era un procés d´externalització de la inspecció del poder públic, de privatitzar aquesta situació–, després d´externalitzar la funció inspectora en matèria de seguretat industrial i de la inspecció tècnica de vehicles però que no es va modificar quan es va liberalitzar el mercat de la seguretat; provisionalitat perquè es van prorrogar les concessions sense modificar el sistema de seguretat industrial més enllà de la durada d´aquestes.
Aquesta és una llei que transita d´un model intervencionista de la concessió administrativa al de la regulació condicionada, que ofereix l´increment de la competència entre operadors i d´un reforç del paper de l´autoritat de la seguretat industrial del Govern; una llei que aprofita i respecta allò que el sector privat ha generat i que ha demostrat una qualitat, però que al mateix temps vetlla perquè l´increment de la competència no faci malbé la qualitat. És cert que eren possibles altres models, sí. Amb les competències que tenim, amb la sentència del Tribunal Constitucional, podíem fer altres models, però hem triat aquest perquè considerem que és el més adient. Podíem tornar una altra vegada a un règim de concessió, podíem fer-ho, però evidentment aquest tenia els problemes que hem plantejat. Podíem també anar a un model lliberal, d´autorització i un lax control.
Hem optat, amb aquesta llei, per un sistema diferent, una autorització condicionada i un control per part dels poders públics sobre la qualitat dels operadors en el mercat de la seguretat; un mercat en el qual han d´intervenir els poders públics per dues raons fonamentals: primer, perquè es tracta de preservar un valor, la seguretat, la seguretat de les persones que li ho exigeixen als poders públics, i també per la mateixa imperfecció del mercat de la seguretat. L´activitat econòmica al voltant de la seguretat surt d´una imposició, d´unes normes per garantir-la; no és fruit de la satisfacció d´una demanda, d´una necessitat per part de l´usuari i el consumidor. Aquests dos elements justifiquen que hi hagi un control addicional d´aquests elements.
De la primera raó, de la mateixa seguretat, es deriva la necessitat de reforçar i modernitzar el paper de la Generalitat de Catalunya. Aquí rau la raó d´ésser de l´Agència Catalana de Seguretat Industrial, que reprèn, recupera, per a l´Administració les funcions que es van externalitzar quan es van fer les concessions, però que ni es van recuperar, ni es van reorganitzar en aquell moment, i que l´evolució legislativa va liberalitzar. No es privatitza, doncs, la gestió, sinó que el que fem és recuperar aspectes que es van privatitzar, i, en aquest tema, treballar-hi amb més eficiència.
La defensa d´un paper actiu, que no exclusiu, del Govern es basa en l´experiència viscuda en altres àmbits de la seguretat, on la liberalització sense control del mercat de seguretat ha conduït a un descens important de la mateixa seguretat, i, si no, vegin l´experiència en el tema de la salut i la sinistralitat laboral.
De la segona raó, la imperfecció del mercat de la seguretat, es deriva una fórmula d´autorització condicionada: en no ser un producte o un servei desitjat, sinó imposat, les regles del mercat no garanteixen aquesta competència. Molts clients cerquen proveïdor que els ofereixin, en un sistema normal, la satisfacció de les seves necessitats, aquí no; aquí es busca el preu més barat, i això va en contra de la qualitat. Per tant, la participació del Govern és altament necessària.
Amb aquestes circumstàncies entendran que nosaltres defensem amb claredat i amb fermesa aquest nou model de seguretat industrial, que té com a objectiu ordenar la seguretat a favor dels ciutadans d´aquest país i fer de Catalunya un país molt més segur.
Moltes gràcies.
De la primera raó, de la mateixa seguretat, es deriva la necessitat de reforçar i modernitzar el paper de la Generalitat de Catalunya. Aquí rau la raó d´ésser de l´Agència Catalana de Seguretat Industrial, que reprèn, recupera, per a l´Administració les funcions que es van externalitzar quan es van fer les concessions, però que ni es van recuperar, ni es van reorganitzar en aquell moment, i que l´evolució legislativa va liberalitzar. No es privatitza, doncs, la gestió, sinó que el que fem és recuperar aspectes que es van privatitzar, i, en aquest tema, treballar-hi amb més eficiència.
La defensa d´un paper actiu, que no exclusiu, del Govern es basa en l´experiència viscuda en altres àmbits de la seguretat, on la liberalització sense control del mercat de seguretat ha conduït a un descens important de la mateixa seguretat, i, si no, vegin l´experiència en el tema de la salut i la sinistralitat laboral.
De la segona raó, la imperfecció del mercat de la seguretat, es deriva una fórmula d´autorització condicionada: en no ser un producte o un servei desitjat, sinó imposat, les regles del mercat no garanteixen aquesta competència. Molts clients cerquen proveïdor que els ofereixin, en un sistema normal, la satisfacció de les seves necessitats, aquí no; aquí es busca el preu més barat, i això va en contra de la qualitat. Per tant, la participació del Govern és altament necessària.
Amb aquestes circumstàncies entendran que nosaltres defensem amb claredat i amb fermesa aquest nou model de seguretat industrial, que té com a objectiu ordenar la seguretat a favor dels ciutadans d´aquest país i fer de Catalunya un país molt més segur.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada