“Quien se pica, ajos come”. Aquesta dita popular va ser la primera que em va venir al cap el dijous passat, mentre escoltava la contesta – al meu entendre, sortida de to – de Artur Mas al discurs que el dia anterior i amb motiu del debat d’orientació política general va fer el President Montilla.
Montilla havia fet una reflexió sobre les dues opcions que té Catalunya.
Una, l’opció conservadora, que es aquella que considera la preservació del benestar assolit com el més important i que la va definir com un bitllet a una confortable decadència.
L’altre, que va adjectivar com un bitllet al progrés, es una opció menys confortable. Exigeix treball, assumpció de riscos, tenacitat i perspectiva, però es l’única que pot garantir-nos la conservació i millora del nostre benestar col·lectiu i la solidesa d’un pacte entre generacions, perquè ens obliga a ser competitius en el mon global.
El líder de CiU li va intentar recriminar que amb aquesta classificació dividia la societat catalana en dos bàndols, conservadors i progressistes i les va identificar amb les dretes i les esquerres.
Crec que el President parlava més de actituds vitals davant de la realitat que d’opcions polítiques. Les actituds conservadores o immobilistes no son privatives de las persones i les organitzacions de dretes, hi ha molt conservadorisme dins de les forces polítiques d’esquerres i pel contrari la capacitat innovadora, d’assumpció del riscs, la voluntat transformadora no es una exclusiva dels homes i de les dones d’esquerra. Un altre cosa es la direcció que es segueixi, aquí si hi ha diferencies entre les opcions polítiques d’esquerres i de dretes.
Progrés, avui i des de l’esquerra, significa conjugar en la mateixa oració llibertat i seguretat, drets i deures, identitat i globalització, competitivitat i benestar o equitat i excel·lència. Aquesta es una tasca col·lectiva que requereix del concurs del màxim de persones i forces i aquesta crida a col·laborar i participar ha estat reiterada.
Si algú es pica, quan es cridat a participar en un projecte on la Catalunya de l’esforç i el mèrit s’imposi a la de la queixa, la resignació o la confortable decadència, es perquè menja alls.
Montilla havia fet una reflexió sobre les dues opcions que té Catalunya.
Una, l’opció conservadora, que es aquella que considera la preservació del benestar assolit com el més important i que la va definir com un bitllet a una confortable decadència.
L’altre, que va adjectivar com un bitllet al progrés, es una opció menys confortable. Exigeix treball, assumpció de riscos, tenacitat i perspectiva, però es l’única que pot garantir-nos la conservació i millora del nostre benestar col·lectiu i la solidesa d’un pacte entre generacions, perquè ens obliga a ser competitius en el mon global.
El líder de CiU li va intentar recriminar que amb aquesta classificació dividia la societat catalana en dos bàndols, conservadors i progressistes i les va identificar amb les dretes i les esquerres.
Crec que el President parlava més de actituds vitals davant de la realitat que d’opcions polítiques. Les actituds conservadores o immobilistes no son privatives de las persones i les organitzacions de dretes, hi ha molt conservadorisme dins de les forces polítiques d’esquerres i pel contrari la capacitat innovadora, d’assumpció del riscs, la voluntat transformadora no es una exclusiva dels homes i de les dones d’esquerra. Un altre cosa es la direcció que es segueixi, aquí si hi ha diferencies entre les opcions polítiques d’esquerres i de dretes.
Progrés, avui i des de l’esquerra, significa conjugar en la mateixa oració llibertat i seguretat, drets i deures, identitat i globalització, competitivitat i benestar o equitat i excel·lència. Aquesta es una tasca col·lectiva que requereix del concurs del màxim de persones i forces i aquesta crida a col·laborar i participar ha estat reiterada.
Si algú es pica, quan es cridat a participar en un projecte on la Catalunya de l’esforç i el mèrit s’imposi a la de la queixa, la resignació o la confortable decadència, es perquè menja alls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada