Comença el final

Amb el debat que es va iniciar ahir, comença el tram final de la legislatura.

No hi haurà un altre debat d'aquestes característiques en aquesta legislatura. D'aquí a un any, el President Montilla haurà convocat les eleccions. És a dir, es esgotarà el mandat i m'aventuro a afirmar que ho farà amb el mateix govern amb el que l'inici.

Només arribar a la Presidència del Govern va prometre acabar amb la sensació de "Dragon Khan", de l'anterior legislatura, i ho ha complert. Va expressar la seva voluntat de governar per a les persones i amb les persones i els fets, les polítiques i les preocupacions que han estat presents en l'acció del Govern que dirigeix no el desmenteix. Va afirmar que el rigor en la gestió no li impediria ser sensible amb aquelles persones que més ho necessiten, doncs bé, tampoc no hi ha dubte que aquest criteri ha conformat una de les senyes d'identitat d'aquest període.

Queden encara problemes a resoldre i un temps per fer-ho. Per això, no escurçarà la legislatura. No ho farà perquè no guanyaria res amb això. Resolt el finançament- que si podia negociar - i gestionada la ressaca de la sentència del Constitucional- que no pot negociar- aquest any que ve intentarà acumular actuacions que solucionin problemes, liderar la recuperació econòmica i reduir els efectes de la crisi sobre els sectors més febles .

Estabilitat, treball, rigor, acció de govern i defensa dels interessos de les persones que viuen a Catalunya seran les seves bases, en definitiva, tractarà d'ocupar, encara més, l'espai central de la societat catalana a base de centrar la seva acció política en la resolució dels seus problemes.

Davant d'ell, Artur Mas, el més veterà dels que competiran per presidir la Generalitat. Serà la seva tercera intent i si fracassés, potser l'última. El seu dilema és decidir si, com va fer al final de l'anterior legislatura, "baixa a la vall" del pactisme en què viu la majoria del seu electorat, o "continua a la muntanya" de la radicalitat independentista, a la qual li ha pujat seu entorn i en la que competeix amb ERC i el nouvingut Laporta.

Si opta per la primera, avui es parlarà més de les persones que conformem Catalunya, que de Catalunya i es anticiparà una fase final tensa per guanyar el centre, però més positiva. Si no, tindrem molt "divertiment", però més desafecció.

Parlant d'impostos

És bo que s'estigui parlant d'impostos! Molt millor això, que alguns d'aquests debats estratosfèrics als que ens sotmeten els nacionalistes espanyols i catalans. Ara bé, com s'està fent el debat, no.

És el que passa quan l'oposició de dretes s’entesta a transformar la crisi econòmica i les estratègies per sortir-ne, en un camp de confrontació política en lloc d'un escenari de proposició econòmica. En ocasions anteriors, el debat ideològic comportava un debat no exempt de duresa i profunditat, però ara s'observa massa desmesura i superficialitat conceptual.

Els debats maniqueus, de bons i dolents, de pujades o baixades, serveixen per barallar-se, però no per extreure solucions i acords. I una situació dura, greu i complexa, que castiga a persones i empreses, no es pot despatxar amb desmesura i traç gros, necessita mesura, rigor, concreció i claredat. I això requeriria més responsabilitat de l'oposició espanyola i catalana. Potser és demanar massa!

El debat no és si pugen o baixen els impostos, sinó quins pugen o baixen, en quina proporció i com s'utilitzen per tal que siguin útils a la sortida de la crisi econòmica. Perquè pujar, globalment considerats, pujaran com ha passat en els últims 30 anys, manés qui manés (UCD, PSOE, PP) entre altres raons perquè encara no hem arribat a la mitjana de pressió fiscal europea.

Necessitem, o no, que l'Administració ajudi a l'economia productiva per evitar la crisi acabi en depressió, que atengui al increment de les necessitats socials de les persones i que inverteixi en futur del país per construir una sortida diferent? Sí, però sent conscients que:
- Aquesta necessitat és contrària a una política de "barra lliure" (com fem dèficit, no importa la mida)
- Com es van a demanar més esforços cal incrementar més, si és possible, l'austeritat, el control i l'eficiència en l'ús dels diners públics,

Per finançar aquestes polítiques cal recórrer als impostos i al dèficit. Als dos.

Tot no ho podem fiar al dèficit públic, perquè si és veritat que tenim capacitat d'endeutar-nos, doncs el deute és relativament baixa ja que abans aconseguim superàvits, hipotecar-se en excés posa en risc el futur.

Per quadrar aquest cercle, es requerirà equilibrar l'esforç immediat de pujar els impostos a qui pugui pagar-los millor, amb l'esforç diferit de endeutar-se. Perquè al final tot acaba pagant.

Com sempre en economia s'ha de trobar l'equilibri entre el que es recapta i el que es gasta i inverteix. Per això els increments han de ser mesurats, racionals i controlats, tant en els ingressos com en les despeses.

Ara bé, la dreta, tant la política com l'econòmica, està llançant missatges impossibles i com deia el torero: "El que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible".

Tot els val per fer oposició encara que sigui contradictori.

Per això fan bandera de la negativa a pujar els impostos (encara que en els 8 anys de govern Aznar aquest els pugés) i, a més, la fan compatible amb peticions de més despesa social i més ajuda als empresaris i l'exigència de contenir el dèficit.

O defensen que, en aquests moments, el Govern ha de contenir la despesa com fan les famílies, quan precisament el Govern ha de desenvolupar una acció contra cíclica invertint per evitar una caiguda del consum, la producció i l'ocupació. No és hora que els governs redueixin la despesa sinó que afavoreixin el creixement econòmic.
O fan crides a la retallada de la despesa pública, sense concretar que prestacions socials afectaria, però deixa clar que convé donar més diners o deixar més a les seves mans dels qui més tenen.

Sembla que les receptes i els receptadors liberals tornen a la càrrega. Encara no han s'han acabat les negatives conseqüències de les seves brillants fórmules i ja estan altra vegada amb la mateixa cançó.

Siguem realistes, sortir d'aquesta crisi ens reportarà sacrificis i un d'ells, no l'únic, serà pagar més impostos.

Per això hauríem de passar a parlar amb rigor i profunditat de què esforç ha d'aportar cada un i cóm s'administra col·lectivament.

Enquesta esbiaixada

Si fóssim una mica equànimes i objectius, ho reconeixeríem. El de diumenge a Arenys de Munt no pasar d'esser una enquesta esbiaixada.

No va ser un referèndum o una consulta pública - encara que fos amb públic - perquè no complia, ni podia complir, els criteris necessaris per ser-ho en relació a la convocatòria i els continguts. Això ho van deixar meridianament clar els tribunals catalans.

Com també van deixar clar altres coses més:
- Que una entitat privada, com qualsevol de nosaltres, pot realitzar les preguntes que vulgui i recollir l'opinió de totes les persones que lliurement decideixin donar-nos.
- Que les opinions i les respostes, en l'àmbit privat, tenen el dret a ser expressades, per equivocades i desencertades que siguin, o ens semblin.
- Que el públic i el privat no poden ser ni confosos ni banalitzat.

La pregunta va ser realitzada per una entitat privada, en locals privats i malgrat tingués l'aparença i simbologia de consulta popular, només va tenir això: l'aparença i la simbologia.

En conseqüència, no va ser una consulta pública legalment convocada i realitzada i per tant mancada de valor jurídic i eficàcia pràctica. Ara bé, podia haver estat una enquesta, amb el seu valor científic o demoscòpic corresponent. Doncs bé, ni això.

Per aconseguir que una pregunta sigui part d'una enquesta no és suficient el nombre de persones que la contesta, sinó com es fa i sobretot a qui. Perquè una pregunta sigui una enquesta el fonamental és que la mostra sigui representativa de la realitat, és a dir que constitueixi un micro cosmos de la realitat que es pretén representar.

Ni una cosa ni l'altra es van produir diumenge. La mostra va ser insuficient i no representativa. Insuficient perquè la pregunta era sobre Catalunya, no sobre Arenys de Munt, i perquè no sembla que les més de dues mil persones que van contestar siguin una mostra representativa de les més de set milions que vivim a Catalunya.

Per això, el d'Arenys de Munt no passa de ser una enquesta esbiaixada. Sense valor jurídic, científic o demoscòpic.

Malgrat això, es pot entendre l'alegria dels promotors de l'enquesta privada.

D'una banda han aconseguit "fitxar" a més de dos mil dels seus veïns amb el seu nom i adreça, als podran dirigir els seus opuscles i posicionaments independentistes. Espero que ningú incomplís la Llei de protecció de dades facilitant als organitzadors el cens electoral públic per afavorir interessi privats, i que fos per altres mitjans (presentació del DNI) com comprovaran que les persones que van dipositar la seva resposta escrita, que no vot, eren conveïns.

De l'altra, la repercussió mediàtica de les seves accions. Que es va veure amplificada, fins a distorsionar la seva veritable magnitud, per les presència de hosts falangistes i la manca de sensibilitat i habilitat del ministeri públic en escollir al seu representi.

Com deia Rick (Humphrey Bogart) a Lisa (Ingrid Bergman) a Casablanca: «De tots els bars en tots els pobles en tot el món, vas tenir d'entrar al meu». De veritat entre tots els advocats de l'Estat no hi havia un altre?

Aquesta alegria es pot entendre, però el que resulta incomprensible és que organitzacions polítiques, que se suposen serioses - com CiU, ERC i el PP - continuïn amb el raca-raca intentant fer Política (amb majúscules) a partir d'una enquesta esbiaixada, sense valor jurídic ni científic o demoscòpic, i per tant, eficàcia pràctica.

Per més que practiquin la "yenka" (endavant i enrere, esquerra-dreta), no és ni acceptable ni presentable que, amb el que està passant en termes econòmics, els nacionalistes catalans de centre o d'esquerra proposin als regidors i regidors de les seves formacions promoure consultes il·legals, amb consegüent conflicte institucional i els despist sobre els temes rellevants. Com tampoc ho és que el PP, primer partit de l'oposició espanyola, pretengui fer seguidisme de la Falange Española, actuant com si una enquesta esbiaixada fos una qüestió d'estat.

Els excessos i els radicalismes verbals i conceptuals de les minories es suporten - malament, però es suporten -, com el preu que una societat democràtica ha de pagar en benefici del respecte a la llibertat d'expressió i la pluralitat d'opinions.

Ara bé, la gent reprova aquest infantilisme i aquesta inoperància política si qui el practica són formacions que haurien de representar la centralitat del pensament de la ciutadania i ocupar-se de les seves preocupacions i necessitats.

Assumint els excessos i els radicalismes de les minories mai es va representar el sentir de les majories.

Per aquí no van bé!

És bo saber-ho

Aquests dies, a compte de la consulta d'Arenys de Munt, l'hem sabut. Artur Mas s'ha declarat favorable a la independència de Catalunya.

Ho ha fet en afirmar que, si pogués, votaria positivament a la pregunta: "Està d'acord que Catalunya es converteixi en un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"

Fins ara CiU havia votat al Parlament, en dues ocasions, a favor de l'autodeterminació, és a dir a favor del reconeixement per a Catalunya del dret a convocar un referèndum en el qual pogués consultar a la ciutadania si desitjava independitzar-se, o no, de la resta d'Espanya, a l'estil del Quebec

Per defensar aquest plantejament ells i tots els independentistes evoquen de manera genèrica el dret internacional previst a l'efecte de fer efectius els processos de descolonització del segle passat i concretament la seva plasmació en la Carta de les Nacions Unides o els Pactes Internacionals de Drets Humans. Tot i que aquest dret no està inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans, moltes vegades és invocada per justificar.

Evidentment alhora de defensar aquest exercici al dret a l'autodeterminació ho fan obviant que la ciutadania de Catalunya ja ho va exercir en llibertat i democràcia, quan de forma majoritària va donar el seu vot favorable a la Constitució Espanyola de 1978 que estableix i regula les relacions amb la resta de Espanya i el règim d'autogovern en el si de l'Estat, quan varem votar l'Estaut anterior i també la nova versió de les relacions que suposa l'actual i vigent Estatut.

El cert és que cada vegada, quan governanva el President Jordi Pujol, que van donar el seu suport al reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya, aquest s'afanyava a dir que una cosa era el reconeixement del dret, una altra exercir-lo i una altra, molt diferent, el resultat.

Sensible a la realitat i conscient que la majoria de la ciutadania de Catalunya, ni és ni independentista ni vol la independència, el veterà dirigent nacionalista mantenia aquesta indefinició i ambigüitat calculada, amb la qual llançava picades d'ullet als més nacionalistes, però al temps buscava tranquil·litzar als sectors econòmics i socials no independentistes que li permetien continuar governant.

Ara Artur Mas i el nucli dur de CiU han trencat aquesta ambigüitat i es declaren independentistes. És bo saber-ho!

Doncs amb això, i a un any de les eleccions, ens ajuden a entendre en què aventures ens s'embarcarien si arribessin a governar i per què estan advocant per una sentència negativa del Tribunal Constitucional a l'Estatut: la necessiten per alliberar-se del pacte en el qual van participar per adequar-lo a la Constitució.

Contra la liquiditat

No clamo contra la liquiditat bancària, o "caixaria", que segueix sent una de les mancances importants de la nostra economia, sinó contra la volatilitat i inconsistència en les actituds, dels que només es guien per l'obtenció de beneficis individuals i a curt termini.

Una part important dels problemes econòmics que avui patim esdevenen de l'enaltiment i la pràctica de actituds basades en la liquiditat. La liquiditat en els valors ètics, el menyspreu de la perseverança, el compromís i la constància en l'esforç com a mecanismes per assolir les metes i el desresponsabilització sobre les conseqüències socials que pot produir la nostra acció.

Com sempre passa i també en aquesta ocasió, les dinàmiques econòmiques són alhora causa i efecte dels canvis en les relacions interpersonals i les normes socials que regeixen a la societat, allò que abans en dèiem la superestructura social .

Coincideixo amb aquelles veus que advoquen per que els projectes estiguin presidits per la solidesa dels plantejaments, les propostes i les actuacions, ja siguin aquests de tipus empresarial, social, polític, públic o privat, tant es val.

En cap cas considero que aquesta solidesa estigui renyida amb la capacitat d'evolucionar i adaptar-se a les noves demandes i necessitats socials, les quals, a més a més, emergeixen fruit dels èxits parcials en el camí cap al progrés social. Ara bé, sóc dels que penso que aquesta actitud de canvi i adaptació permanent sí que està renyida amb "llançar per la borda" allò que de consistent existeix en el projecte a llarg termini que s'ha anat construint.

Només si les noves propostes són vistes com l'adequació del vell (que no caduc) projecte, s'aconseguirà mantenir alhora el compromís dels que ho van fer - i ho fan possible - amb el seu esforç i afegir-ne el dels que s’incorporen a partir d’ara. De la mateixa manera és necessari que aquesta continuïtat sigui compatible amb el fet que aquestes noves propostes també siguin el camí a transitar cap al progrés social i econòmic que s'espera assolir. I no només ho han de ser, sinó que així han de ser percebudes, perquè sigui possible construir al seu voltant el nou compromís que justifiqui l'esforç col·lectiu a realitzar.

El "relat" que hem de fer del que volem, proposem i farem hauria de complir aquestes premisses.

A Catalunya s'inicia un curs polític, que acabarà just quan comenci la campanya electoral autonòmica. Per això, seria desitjable que en els discursos de les forces polítiques es conjuguen els dos temps, el futur immediat i el més llunyà.

Que les propostes a curt es correlacionen amb el relat a llarg.

Que es tingui present en el moment d'afrontar les urgències, el dia a dia o l'immediat, la inutilitat del regat en curt, que és imprescindible explicar-nos i que en aquesta explicació també es fes evident cap a quin model de societat i de país ens orienten .

En aquest debat els socialistes tenim molt a guanyar. Tenim un projecte sòlid, amb voluntat de permanència en el temps i de transformació de la realitat, formulat amb rigor i claredat, amb el qual la ciutadania pot adquirir lliurement i conscient un compromís durador.

Si ens enredem en els debats d'aquells que no poden aclarir el seu projecte perquè, o no tenen model de societat que oferir, o el seu model de país és la independència dels referèndums d'Arenys i el pacte amb el PP de Rajoy, llavors ens introduirem en la Catalunya virtual que vol una minoria social.

En política l'expressió de la liquiditat és l'electoralisme, aquesta actitud que imposa dir i fer el que el màrqueting electoral determina en el moment i per a cada moment.

Superar la liquiditat en el discurs polític suposa un repte i un risc. El repte de ser conseqüent i el risc que al perdre l'ambigüitat no abasti tant espai electoral. Per contra, l'abandonament de la liquiditat en política no suposa, com alguns argumenten, el pas a l'autisme sobre el que pensa, necessita o vol la ciutadania i la convicció de ser l'únic posseïdor de la veritat i les essències, sinó l’afirmació d’un projecte pel que la gent poc conèixer, valorar i fer-se seu.

Malgrat els riscos, sempre serà més el que es guanya que el que es perd, amb això, ja que sobre el líquid difícilment es construirà el futur.