Pàgines

dimecres, 27 d’agost del 2008

Sortides duradores



El Ministro Corbacho té raó quan adverteix que no s'ha d'utilitzar la situació econòmica per congelar els salaris.

En aquests els últims anys de bonança econòmica han crescut amb tanta moderació i s'han ajustat tant a l'alça dels preus que, fins i tot, el salari mig ha descendit, doncs la gran quantitat d'ocupacions que s'han creat tenien retribucions inferiors a ella.

Malgrat això, la nostra economia no ha millorat la seva productivitat.

Constitueix un error social i econòmic buscar en la congelació dels salaris la sortida a la situació, ja que no són un dels factors desencadenants.

Un error social perquè l'empobriment relatiu de les persones que viuen del seu treball i que no s'han beneficiat del creixement econòmic pot produir una reactivació de la conflictivitat social, ja de per si previsible davant del increment de crisis empresarials.

I un error econòmic perquè, de nou, s'orienta la sortida cap a un model de competitivitat que és caduc, el que es basa exclusivament en els baixos costos laborals. Si els preus industrials creixen un 10% a causa del impacte de la factura energètica o el preu dels diners son un obstacle per a la posta en marxa de processos i reformes productives o si el valor de l'euro dificulta les nostres exportacions, la solució cal buscar-la en l'eficiència energètica o en la millora de la productivitat i no en la congelació salarial.

Aquestes opcions que semblen fàcilment adoptables a curt, suposen una trampa a mitjà i a llarg termini perquè agreugen els problemes i ajornen les solucions duradores.

El plantejament del Ministre de Treball és una reflexió equilibrada i intel·ligent sobre com reconstruir el nostre teixit econòmic amb bases més sòlides i molt més si es fa amb dialeg i pactes assumibles per les parts.

Per això seria bo que agents econòmics i socials l'escoltessin i fessin seu.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Bloquejats



Finançament i pressuposts s'han entrellaçat. Ambdós corren el risc de bloquejar-se mútuament.

És possible bloquejar els pressuposts de l'Estat? Sí, però no és convenient per a ningú.

Coincideixo, en això també, amb el meu amic López Bulla que fa un dies en el seu bloc, "Metiendo Bulla", en ple estiu s'atrevia reflexionar tot preguntant-se : "¿HAY QUE BLOQUEAR EL PRESUPUESTO DEL ESTADO?.

No és convenient políticament, però sobretot no ho és socialment. Especialment, aquesta última, pels efectes que produiria sobre les persones que han de rebre els seus resultats.

Les prorrogues pressupostàries produeixen forts impactes econòmics, moltes vegades contradictoris i no sempre positius.

Resulten "molt útils" com a mecanisme d'ajust i contenció de la despesa pública i més quan els ingressos públics cauen per la frenada de l'activitat econòmica, això podria incentivar a aquells "economicistes de mires curtes" que volen deixar actuar a les forces del mercat per reordenar la situació, en que ens trobem, a defensar-la com a mal menor, obviant, a més a més, tenir que debatre les actuacions econòmiques per fer-ne front a la situació, doncs "tenir que atendre les demandes socials, perverteix la ortodòxia econòmica".

No obstant, per a la resta de mortals aquesta situació resulta molt poc recomanable doncs, al mateix temps, impedeixen reorientar el potencial del pressupostos vers el que fa falta per encarar-la, ja que en la contenció de la despesa pública no és troba la solució, sinó en la execució d'una política econòmica anticíclica.

Però allò que em sembla més rellevant, i a voltes més oblidat, és que això agreuja encara més els efectes negatius de caràcter social de la mateixa. Sense la priorització en les mesures econòmiques per afrontar la situació i les mesures socials per pal·liar-ne els efectes, la crisi tindrà unes conseqüències pitjor pels sectors socials més desprotegits, davant ella. Per això resulta tant irresponsable abonar aquesta opció i sorprèn l'alegria amb què alguns manegen aquesta situació que no beneficia ningú.

Vull dir que aquest element no pot ser present en el procés de negociació del finançament? En absolut. En primer terme, perquè ja hi és i en segon, perquè estan relacionats. El finançament ha de tenir reflex en el pressupost i a l'inrevés. El que jo afirmo, és la conveniència de no tenir que arribar a utilitzar-ho, o com a mínim, que es sigui conscient que no és un instrument de pressió unidireccional.

D'altra banda, el Govern Central tampoc pot fer com si això no fos un risc real, per intentar d'aquesta manera guanyar una millor posició relativa en el procés negociador. La no superació de la tramitació parlamentaria del pressupost suposaria un dur revés polític. Es faria patent que ara, i malgrat l'avenç electoral, no s'aconsegueixen travar les aliances suficients per tirar-lo endavant, com es feia abans. Sense un acord sobre finançament autonòmic que pugui ser assumit a Catalunya no hi haurà desbloqueig, ja que l'aportació de tots els diputats catalans, inclosos els 25 del PSC, són imprescindibles. Potser perquè és una de les poques vies políticament possibles que resten per treure endavant els pressupostos, doncs l'altra via per assolir la majoria suficient, la via basca del PNB, apareix tancada, mentre el referèndum d'Ibarretxe es mantingui.

A Catalunya, el bloqueig pressupostari i la pròrroga del vigent, suposen la no aplicació de l'Estatut i el manteniment del deficient sistema de finançament actual, que van pactar CiU i PP, és a dir un mal negoci.

No és dolent que es sigui conscient que aquests (pressupost i finançament) són un parell de ganivets sense mànec. Qui vulgui utilitzar-ne un, contra l'altra part, es farà tant mal com el que vol provocar. Ajudarà molt a tenir una posició temprada, que no tèbia.

Com sempre en les negociacions, i aquesta no és massa diferent, per desbloquejar aquest "sodoku" han de guanyar tots.

Així doncs, el que procedeix és que tots treballin per a l'acord, no per quedar bé o derrotar l'altre. Aquest es un procés que es resol amb intel·ligència, fermesa, discreció i habilitat negociadora, com les que practica el President Montilla i no amb sortides de to, protagonismes, exhibicionismes i vols gallinacis.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Per segona vegada



Les persones som els únics animals que ensopeguem dues vegades a la mateixa pedra, assevera una molt coneguda dita popular. Potser la cita no sigui científicament encertada, ja que la humanitat ha progressat aprenent dels errors, més que dels encerts. No obstant, això ha estat així, sempre i quan, hagi extret les conseqüències dels errors i no s’hagi entossudit en repetir-los.
Així doncs, la dita popular cap imputar-la al fet de reiterar en l'error, per incapacitat d’haver après de la primera ensopegada. Això és el que ha succeït a Cervera, amb l'empresa italiana ACC Spain, abans Cubigel.

L'any 2002, Lear Corporation SA va decidir tancar la planta que tenia allà amb prop de 1300 persones emprades, al·legant falta de rendibilitat, que no pèrdues. Llavors, es va suscitar un intens debat sobre la deslocalització d'activitats de baix valor afegit i la reindustrialització de les zones que afectaven.

Per urgència, necessitat i conveniència política (relacions entre assessors de l'empresa i alts dirigents de la Generalitat de CiU i la proximitat de les eleccions del 2003), es va cloure el tema amb ingents ajuts públics, reindustrialitzant amb el mateix model que estava fracassant.

En el 2003, després de fer comprar, l'INCASOL, les naus de Cervera perquè Lear pagués les indemnitzacions laborals, des del Govern es va fer que, de nou, aquest organisme públic les adeqüés (altre vegada amb càrrec a l'erari públic) perquè s'instal·lés Cubigel i així poder presentar un suposat èxit polític. Al cap de cinc anys, aquest projecte ha fet aigües. S'han perdut “bous i esquelles”, és a dir, diners públics i llocs de treball. I això malgrat els intents que des dels governs d’esquerres s’han desenvolupat, tots aquest anys, per intentar redreçar un projecte mal concebut.

Apostar per un model productiu de béns i serveis amb més valor afegit, és menys ràpid i s’ha de reconèixer que té els seus riscs, però sobretot el que té són possibilitats d’èxit. Al contrari, replicant el model industrial caduc, que busca competir exclusivament amb els costos laborals directes, es perd segur.

Si hem ensopegat dues vegades, que no n'hi hagi una tercera, donem-li a la gent de Cervera oportunitats reals.
I aprenem dels errors, per a no repetir-los.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Lluitar contra fantasmes


La futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no avalarà que Catalunya tingui un sistema de concert econòmic i el seu finançament cabrà dins del sistema general, segons recollia “La Vanguardia” en la seva edició del dia 4 d’agost fent-se reso d’una presumpta filtració informativa.

Quin gran descobriment! Si la Constitució hagués previst un sistema de concert econòmic per a Catalunya, ho hauria dit. I si l'Estatut ho hagués buscat, també ho hauria dit. Però, ni un ni l'altre, no el diuen. La raó es senzilla, no forma part de les seves previsions.

D’altra banda, que hi hagi una relació bilateral Catalunya-Estat, no exclou que els acords entre ambdues no siguin generalitzables - l'Estat garanteix que així sigui - i per tant integrable en el model general. És més, així es va explicar alhora de defensar la constitucionalitat de l’Estatut.

El fet que el text estatutari reculli l’existència d’una agència concertada - que no concert econòmic -, una major participació en els impostos no cedits (IVA, IRPF i Impost de societats), un anivellament dels serveis bàsics (salut, educació i servis socials) i una distribució que respecti el nivell de població real, no faran que Catalunya deixi d'aportar recursos de forma absoluta i solidaria. Això serà així mentre el seu nivell de renda sigui superior a la mitjana estatal. En tot cas, l’aplicació del Estatut i amb ells aquest factors corregirà un injust excés de transferències que es necessiten per atendre les necessitats de les persones que viuen aquí.
Si aquests problemes no es deriven dels texts jurídics. On neixen aquests fantasmes? En l'imaginari polític de qui van interposar els recurs, els quals donen com assolides les anunciades però insatisfetes demandes dels nacionalistes, que al seu torn, justifiquen amb elles la insuficiència de l'Estatut. De nou amb aquest joc, es creen uns inexistents greuges a banda i banda, per a després, passar a combatre'ls amb virulència i desafuro.
El Constitucional ha de "barallar-se" amb els texts, no amb fantasmes. Ha de resoldre pensant en l'escrit i no a interpretar restrictivament futuribles no plantejats. Ha de fer com fan les Cambres de Comerç catalanes, centrar i concentrar el debat en el concret, i quantificar en els euros les diferencies.

Així s’ajuda a avançar cap a la solució, lluitant contra els fantasmes, no.